Parlar de Víctor Martín Font és parlar d’un defensor i amant de la natura. L’ha estimat i descobert des de petit. Durant onze anys va ser el cap de l’equip de falconers de l’aeroport del Prat de Llobregat. Una professió per a molts de nosaltres desconeguda. Amb el temps crea l’empresa Desconnexions per a organitzacions, tot convidant-los a desconnectar del dia a dia per connectar de nou amb la natura. Són famoses les seves xerrades on ens sacseja interiorment i ens fa reflexionar.
- Com et defineixes?
Em considero un somiador que somia amb els ulls oberts que un dia tornarem a tenir l’harmonia amb la natura que en un passat ja vam tenir.
- Què és per a tu la llar/la casa?
El meu refugi, el lloc on aïllar-me del gran soroll a què estem exposats diàriament i poder així recarregar piles, si no és pràcticament impossible seguir somiant amb els ulls oberts actualment.
- Com vas descobrir la teva vocació?
Crec que la meva vocació em va descobrir a mi. Jo entrenava falcons a l’aeroport de Barcelona i era molt més difícil liderar les persones del meu equip que no pas els falcons, i per això vaig decidir embarcar-me en el món d’entrenar equips.
- Quins propòsits tenies al triar aquesta professió?
La de falconer va ser bàsicament apropar-me encara més al món natural i viure de prop el conflicte entre humans i natura. El d’acompanyar equips de treball era treballar amb una espècie animal amb què encara no havia treballat, l’ésser humà.
- Parlant de les primeres vegades…Quin és el primer moment que vas ser conscient que eres feliç? Quan va ser la primera vegada que vas portar gent a experimentar una desconnexió? Com va ser la primera vegada que vas escollir la teva casa?
Buf, m’encanta el poder de les primeres vegades, ja que en elles hi ha la màxima puresa i autenticitat emocional. A les segones ja et trobes amb el judici i el raonament i aquí és on entra un dels problemes de l’actualitat, gaudir, el poder de les petites grans coses. No sé quin va ser el primer cop en què em vaig sentir feliç, però sí el que em vaig sentir lliure i que aquest sentiment no és tan comercial i fugaç com la felicitat. Portar un equip a desconnectar per primera vegada és que en acabar una persona t’abraça donant-te les gràcies per haver creat aquell espai de connexió.
- Vas ser molts anys el falconer de l’aeroport. Com vas començar en aquesta professió?
Jo era molt jove i per aquells temps jo feia fires medievals per tot Espanya volant àguiles, voltors i mussols entre d’altres, però ràpidament em vaig adonar que això de fer de firaire amb animals no era lo meu. Jo buscava quelcom més professional i amb més qualitat per a la relació que jo volia tenir amb els rapinyaires. Llavors és quan vaig entrar a treballar com a encarregat de falconers a l’aeroport de Barcelona.
- Què vas aprendre dels falcons?
Moltíssim. Els hi dec molt de qui soc avui dia. Qui mira als ulls d’un falcó i descobreix la noblesa de la seva ànima mai torna a ser el mateix. He après a volar amb ells i sobretot a observar, mirar i sobretot contemplar. Mirar més cap al cel ens pot fer lliures. Sempre estem mirant a terra.
- Dels animals que coneixes prou bé… el falcó és el més perfecte?
Tots ho són de perfectes, de fet això que diuen de canviar el món és fals el que hem de fer és canviar la nostra relació amb el món. El món és perfecte tal com està. Nosaltres som els que hem de canviar.
- Ara que es parla de l’ampliació de l’aeroport… com ho vius tu que coneixes la zona i la fauna que hi ha?
La pressió en aquesta zona és extrema i els reduïts espais “naturals” que queden són extremadament fràgils. El debat torna a ser per mi cap on anem com a espècie, si els “experts” creuen que hem de seguir cap a l’abisme doncs res a agafar embranzida.
- Vas descobrir que t’agrada ajudar a les persones… quin és el més gran valor que tenim?
Som l’hòstia com a espècie. Per lo bo i per lo dolent. Teníem molts valors que sembla que hem anat perdent al llarg del temps i que s’ha agreujat amb l’arribada del món hiperestimulat de les xarxes socials i els mons virtuals. Però crec que som a temps de recuperar valors si som capaços de parar. Per a mi l’acte més revolucionari és parar.
- Com va ser l’experiència d’escriure el teu llibre?
Va ser terapèutic i la veritat que va ser una vomitada de molta informació que duia a dins feia temps. La veritat que m’agradaria fer un llibre nou, ja que a l’haver vomitat el primer ara, faria quelcom més elaborat.
- Com va descobrir que volies dedicar-te a fer desconnectar a les persones del seu dia a dia?
Doncs al veure una societat desconnectada del medi natural, on sembla que sempre tots arribem tard a la vida i mai tenim temps per a res. Ja ho tenia clar que aquesta seria la meva direcció, però un període llarg en una comunitat indígena de la selva amazònica de l’Equador m’ho va acabar de confirmar. Ells no els feien falta ni desconnectar ni connectar, ja que mai havien deixat d’estar connectats a allò que anomenem natura.
- Es pot desconnectar a la ciutat o és millor a la natura?
De fet, la natura no existeix per a mi com a concepte. És més, és quelcom que ens ha ajudat a separar-nos d’ella i l’hem tractat des de fa molts anys com a quelcom a on anar quan volem sortir de la nostra quotidianitat. Però en realitat la natura és a tot arreu inclús en aquella planta que tens a damunt la taula de l’oficina. O en els cels de Barcelona hi ha infinitat d’ocells extraordinaris que et poden ajudar a viure els cicles de la vida.
- Suposo que després de la pandèmia desconnectar en la natura és necessari oi?
Sempre hi ha estat aquesta necessitat, però la pandèmia va servir per apujar el volum d’aquesta necessitat al màxim i ara sembla que més gent n’ha sentit la crida. Ara el problema serà com ajudar a totes aquestes persones a accedir al medi natural respectant l’entorn i sobretot el dia a dia de les persones que hi viuen i fer compatibles tots els usos.
- Com és la gent per naturalesa?
La gent per naturalesa és un ésser gregari que no només està preparat per a viure en comunitat sinó que en realitat ho necessita i això ho hem oblidat en aquests temps tan elitistes i individualistes.
- Diuen que el món que tenim s’està destruint…Què podem aportar nosaltres?
Ser la nostra millor versió. El canvi climàtic també es pot lluitar no deixant el cotxe amb els 4 intermitents al mig d’un carrer sense pensar en els altres. Això costa molt d’entendre, però si tornem a pensar en comunitat, la resta vindrà sol. A més si diem que la natura és casa nostra, no crec que a casa tinguem molts dels comportaments que sí que tenim al carrer.
- Quins consells donaries al que ho volen viure de forma més conscient i amb harmonia amb la natura?
Simple i fàcil. Per cada hora de pantalla una d’aire lliure, contemplant, observant i recuperant els instints i la intuïció.
- Parlant de tu…. Has viscut a moltes cases? Quins records guardes de cada una?
Si he viscut a bastantes cases, però totes elles han tingut una cosa en comú, ja t’ho deus imaginar no? Doncs si com més a prop del verd millor. També que tinguin foc a l’interior ha sigut per a mi molt important. No soc amant de la calefacció.
- Com és la casa del Víctor?
Molt rústica i en un lloc on si obres la porta pots córrer en línia recta molta estona abans de poder creuar una carretera asfaltada. Però el més important de la casa on estic ara fa ja 10 anys és el caliu de les persones que formen la meva família i que fan que cada dia quan marxo tingui ganes de tornar per a poder sentir la seva escalfor.
- Que és allò que no falta mai a casa teva?
Foc a terra, caixes, nius i menjadores per a ocells per a poder sentir el seu cant al despertar i veure’ls des de la finestra.
- Què és el que més valores quan en busques una?
Que hi hagi aigua a la vora o un pou, ja que actualment és un bé ben escàs.
- Et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
Crec que la pregunta és a l’inrevés. El mar m’agrada però per viure a les nostres costes, potser si en algun lloc remot i aïllat. I a la ciutat qui sap potser quan sigui gran visc a Barcelona per a poder fer tot allò que no hauré fet al llarg de la vida. Però no ho crec.
- Tens una casa minimalista o plena de mobles?
M’agrada ser força minimalista per a mi la creativitat em ve si tinc espais poc atapeïts i diàfans.
- Hi ha algun objecte que sempre t’has endut amb tu a totes les cases?
Una escultura d’una òliba que em van regalar fa anys i que sempre té llocs privilegiats per a veure’ns i observar les moltes visites que venen a casa.
- A l’hora de pintar una casa, t’agraden els tons càlids o el blanc?
Com que les cases del món rural són molt fosques, ja que tenen finestres petites, el blanc ajuda a combatre aquesta foscor i per tant blanc sense cap dubte.
- Tens un racó de la casa on t’inspires per desconnectar?
Al bosc tinc diferents llocs. Quan vius en un entorn rural o forestal l’exterior es converteix en una espècie de prolongació de la casa i el teu rebedor és l’era i el teu despatx un tronc caigut dins el bosc.
- Ets molt ordenat o tens el teu ordre a casa?
Soc força ordenat, però en realitat al conviure amb tot tipus d’animals, nens inclosos, la cosa com pots imaginar és més complicada i encara més si just sortir de la porta de casa estàs xafant terra. Una rumba a casa meva ja s’hauria penjat amb el seu propi cable.
- Si tornéssiu a començar, et dedicaries al mateix i ho faries de la mateixa manera? Què canviaries?
Si ho faria igual. Sempre he deixat que la vida em porti i em mostri els diferents camins a triar i gràcies a la meva intuïció estic content dels camins pes que m’ha portat.
- Quins són els teus projectes i reptes de futur?
Fer arribar el missatge de la natura tan lluny com pugui, jo només en soc un dels milers de missatgers i guardians i guardianes que hi ha en aquest meravellós planeta. Seguiré cridant tan fort com pugui amb projectes com Desconnexions i amb els que vinguin. Així que ja sabeu, si teniu un altaveu on pugui cridar només m’heu de convidar.
