L’Albert Lesan és d’aquells amics que t’acompanyen tota la vida. Sempre he pensat que era una persona imparable, amb una energia brutal i amb una capacitat de reinventar-se molt gran. Té un sentit de l’humor especial, capaç d’arrencar-te sempre un somriure. L’he admirat des de fa molt anys perquè sap cuidar els amics i sempre té una bona paraula per a tothom. És d’aquelles persones que sempre brilla amb llum pròpia, que aconsegueix que allò que sembla impossible es converteixi en possible i real.
Com et defineixes?
M’agrada definir-me com una persona activa, sense complexes i, sobretot, m’agradaria definir-me com una bona persona. És a dir, vull no fallar la meva gent. Cada cop el meu cercle és més petit, el redueixo més, però m’agrada que sigui així perquè cuidar massa gent és difícil. Amb els anys, t’adones que hi ha molta gent que hi és per interès i jo només vull cuidar la gent que s’ho mereix. Sí, m’agradaria definir-me com una bona persona per damunt de tot.
Què és per a tu la llar?
Doncs la casa és molt important perquè és el lloc on jo passo el vuitanta per cent del temps. De fet, jo em reparteixo entre meva casa, que és a Sant Andreu de Llavaneres, que és on visc de veritat i un estudi de treball que és on estem ara, a Poblenou, a Barcelona, a prop de la tele. Com que surto molt tard de treballar, molts cops estic tan esgotat que m’és impossible anar fins a casa i prefereixo quedar-me aquí en una habitació que he habilitat per poder dormir, amb dutxa i tot el necessari. I la veritat és que és una de les claus de perquè el programa està funcionant tant bé; perquè li puc dedicar moltes hores. I això passa per no fer tants viatges.
Com vas descobrir la teva vocació de comunicador?
Diuen els veïns de l’escala on vivia de petit, que amb 6 anys retransmetia partits de futbol. La meva mare em va fer construir unes porteries de fusta petites i jo amb els dits anava narrant els partits del Barça contra el Madrid o contra altres equips. I sembla ser que els veïns ho sentien i quan ens creuàvem a l’ascensor em deien: «Ahir va guanyar el Barça! Et vaig estar escoltant i ho sé». I després, ja de treballar en una ràdio, devia tenir uns 16 anys quan vam començar a Ràdio Vendrell junt amb el Jaume Balagueró, que després s’ha convertit en un dels millors directors de cine d’Espanya. I va ser a Ràdio Vendrell on em va entrar el cuquet de la ràdio, encara que no ens escoltés ningú. Des d’aquell moment, no he parat.
Parlant de les primeres vegades, com va ser la primera vegada que vas fer un programa de ràdio?
Era un programa que es deia Tòxic i el feia amb el Jaume. El programa estava plantejat perquè la gent truqués, però ningú trucava excepte dels nostres pares i tiets, tot i que nosaltres estàvem en una ràdio local d’El Vendrell i ells a Barcelona. Era un programa setmanal, els dissabtes, i fins el quart o cinquè programa no vam ser conscients que era veritat que no ens trucava ningú. Que els únics que trucaven eren familiars! I aleshores jo vaig començar a fer veus, a fer imitacions, com a ganxo perquè la gent truqués. I vaig descobrir que tenia una certa facilitat per imitar veus, cosa que em va portar més endavant a treballar amb l’Alfons Arús al Força Barça.
Però fixa’t que, d’una situació que en realitat era terrible perquè no trucava ningú, vaig passar al món de la imitació de personatges. I ens ho fèiem tot nosaltres mateixos, parlàvem com si fóssim oients i ens contestàvem, però la cosa no era sostenible i vam anar canviant el programa cap a l’humor.
I el teu primer programa de televisió, com va ser?
Jo vaig començar, com et deia, fent imitacions al Força Barça de Kodro, Luis Enrique o de Robson. Un dia es va posar malalt el Cárdenas i l’Arús em va dir: «Escolta, tu que ets periodista, t’atreveixes a entrevistar Torrebruno?» Jo encantat i, amb molt de morro, vaig anar a fer aquesta entrevista. Vaig agradar a Antena 3 i em van contractar com a reporter a l’hora que feia de copresentador amb l’Arús a la seva taula Ja hi som a TV3. Llavors em van cridar a Barça TV per ser el primer presentador del canal. Allà vaig ser-hi molt poquet perquè als dos mesos ja em van cridar per presentar El Rondo a Televisió Espanyola. Era molt jovenet. I així va anar, va ser tot molt ràpid i des d’aleshores crec que no he estat cap any de la meva vida sense presentar un programa de tele.
I la primera vegada que vas triar una casa?
La primera casa on vaig viure era la familiar, un àtic molt gran a Sarrià on vivia tota la família. Al pis de dalt hi vivien els avis, al de sota els tiets. Era una gran casa que ens acollia a tots. De fet, no la vaig triar, ens la van triar.
Portes ja una llarga carrera de més de 20 anys en el món de la comunicació. Què és el que més t’agrada i el que més t’avorreix d’aquesta professió?
El que més m’agrada és la capacitat de reinventar-me, de no rendir-se, d’entendre que has de pencar perquè les coses surtin, que no es pot viure només del passat i d’allò que ja has fet. I jo soc una persona que tinc il·lusió pels projectes i per les feines.
Crec que aquest estiu tornaré a la ràdio, a Ràdio 4, i em fa molta il·lusió perquè el projecte m’agrada. I la directora també, m’encanta la forma que té de fer les coses i crec que és un lloc sense desigualtats, com passa en altres llocs. Vaig estar molts anys a Onda Cero, vaig fer 13 temporades de La Ciutat, i també a Europa FM. Però un dia vaig adonar-me que, i no era el meu cas, hi havia molta gent cobrant molt poc i molt poca gent bé. I això em va desencisar, vaig pensar que era molt injust.
Per posar-te un exemple. Quan presentava al migdia, vaig demanar al director, en Robert, un persona de reforç, amb un bon sou, per reforçar l’equip i apropar-nos a la Cadena SER, que en aquell moment hi érem molt a prop. Però la resposta de la direcció va ser que no volia gastar-se més diners. Va ser llavors quan vaig decidir deixar la ràdio, perquè no em semblava just que hi hagués redactors qualificats cobrant 900 o 1.000 € al mes, mentre que grans noms com en Carlos Alsina cobrava dos o tres milions l’any. Per això, em fa il·lusió anar a Ràdio 4 perquè, com a ràdio pública, té els sous perfectament definits i no hi ha grans diferències entre uns i altres.
Podríem dir que has fet de tot: presentador de tele, de ràdio, humorista… Què t’agradaria fer que encara no hagis fet?
Doncs mira, a mi m’agradava molt la física. De fet, vinc de família de científics. El meu germà és genetista i a mi m’agradaria fer un programa de divulgació científica. Apropar la física a les persones perquè al cap i a la fi, tot és física i la gent només ho veu com a números o com una assignatura obligatòria de batxillerat. I realment és apassionant. És important entendre l’univers. A mi, m’apassiona l’astrofísica i tot el que és el món quàntic i aquestes petites coses que no podem percebre, però que sabem que existeixen. Em torna boig aquest món i m’agradaria molt poder fer un programa així, i crec que ho acabaré fent.
Vas ser director d’un programa de màgia, oi?
Sí, vaig ser director de dos programes de la productora del Javier Cárdenas a Televisió Española. De fet, era director adjunt de Hora Punta, al prime time de la cadena i vaig ser director de la primera temporada de Pura Magia, un reality de mags. No vaig seguir per falta de temps, però podríem dir que he provat tots els papers, de director, de productor, de presentador i és que jo crec que en aquesta professió has d’estar obert a fer de tot i, a més, a mi m’agraden tots els rols, no m’importa presentar o dirigir.
I, de tots els càrrecs que has exercit, quin creus que t’ha ajudat més a créixer com a professional?
Jo crec que el fet de dirigir 80 persones en un programa de Televisió Espanyola t’ensenya moltes coses. T’ensenya què de fer i, sobretot, t’ensenya què no has de fer. Perquè al final en un programa d’aquestes característiques amb tanta gent i amb tanta pressió per share i per l’audiència hi ha molts nervis. Jo, que ja soc primet de constitució, vaig perdre 10 quilos aquell any i vaig pensar que mai més volia treballar d’aquella manera, amb tants nervis per tot arreu. I crec que és molt millor afrontar les coses sense tants nervis, sense tanta pressió.
No té sentit marcar-te reptes impossibles perquè no els assoliràs i, a més, tu encarregaràs impossibles a la resta. I es crea una cadena d’impossibles que el que fa és que ningú treballi a gust i bé. Va haver-hi un moment que vaig aturar això i vaig dir que jo seguia dirigint 80 persones, però d’una altra manera i, sinó, preferia deixar-ho. No té sentit treballar sota aquesta pressió perquè treu el pitjor de tothom i amaga les coses bones.
Per la teva feina has viatjat a altres països? Com ha estat la teva experiència?
Bé, quan narrava els partits del Barça amb l’Arús, viatjava a tots els camps d’Europa on el Barça jugava. La veritat és que conec moltes ciutats europees, però potser només he vist el camp de futbol i el bar del costat! Arribàvem per fer la feina, sopar, hotel i l’endemà marxar molt aviat i, per tant, no vaig tenir temps de res. I, la veritat, és que em fa ràbia, però l’endemà del partit presentava un programa despertador a la ràdio a les sis del matí i poca cosa podia fer.
Com és el teu dia a dia?
Mira, ara estic al meu estudi de feina preparant el Rondeando d’aquesta nit a 8TV, hem quedat per veure el partit del Barça junts perquè comença a les 18.45 h i tot just acabat el partit començarà el programa. Passo potser un 80 % del dia sol, ja que quasi sempre estic aquí treballant i fins hi tot em preparo aquí mateix el dinar per poder estar concentrat en la preparació del programa. Després veig a la gent a l’estudi, fem el programa i torno aquí a sopar, veure alguna sèrie i dormir o, algun dia, fer un directe a Instagram fins que m’agafa el son. El meu dia a dia és així, bastant solitari. És a dir, m’he de caure bé perquè estic tantes hores amb mi mateix, que d’altra manera seria insuportable! Escric molt, composo cançons, en fi, intento estar bé amb mi.
Creus que cal anar a fora per créixer en la teva professió, en la comunicació?
Crec que és una experiència enriquidora. De fet, jo he tingut aquest any ofertes per anar a treballar a Los Angeles, Miami o Nova York. Sobretot al sector del soccer, del futbol. Allà també hi ha molta afició pel Barça i el Madrid. I he rebut alguna proposta per anar a treballar a canals d’allà. I la veritat és que m’ho he pensat perquè crec que pot ser una experiència enriquidora.
El meu programa també es veu a YouTube i hi ha seguiment a tots els Estats Units, a Mèxic, Colòmbia i el Japó. Tots els culers del món sembla que han triat El Rondo com el programa de referència i tenim més d’un milió de visualitzacions al mes, que són 12 milions a l’any. Està molt bé per ser un programa de tele que parla del Barça i això ha fet que alguns empresaris s’hagin posat en contacte amb mi i m’hagin fet ofertes. La veritat és que si no estigués ara mateix a 8TV, on estic molt a gust i, a més, treballo per Nicola Pedrazzoli, que és el meu amic a banda del meu cap, ja hagués marxat a Nova York o Miami o Los Angeles. I estic convençut que tard o d’hora arribarà.
Quin dels molts programes que has fet recordes amb més afecte?
Doncs acostumes a tenir-li carinyo a l’últim! De la tele triaria l’últim, Rondeando, perquè m’ho estic passant molt bé, perquè s’hi acumula tota l’experiència que vaig agafar a El Rondo, a Barça TV i amb el Cárdenas. A més, hi ha bona audiència i som el primer programa de 8TV que ha aconseguit guanyar a TV3 en la seva franja i ho hem fet sent molt poquets a l’equip, amb molt bon ambient i treballant moltes hores. I de veritat crec que la gent que treballa amb mi està treballant a gust i això és una satisfacció.
I a la ràdio em quedo amb el Ya te Digo, un programa que feia les matinades a Onda Cero i que era molt gamberro. En aquella època vaig anar a viure a Madrid i és un programa que molta gent encara recorda. És aquella hora de la matinada en què parles per als insomnes i això té quelcom màgic que m’encanta. Sens dubte, és el millor programa de ràdio que mai he fet i, probablement, el millor que faré.
Hem passat la pandèmia i durant un temps has hagut de fer el programa des de casa, com ha estat l’experiència?
Des de casa feia ràdio, el programa d’Europa FM amb el Cárdenas, jo com a director adjunt. La tele sempre l’he feta presencial. Vam iniciar TVCat, un projecte comú d’uns quants romàntics amb gent com la Sabina Pedrós, l’Ares Teixidor o en Carlos Fuentes, que és un crack i me l’estimo molt i penso que, junt amb l’Alfons Arús, és el millor comunicador que hi ha a Espanya.
Ets un home molt compromès amb els temes socials, d’on et ve questa inquietud, aquesta necessitat?
És que crec que hauria de ser intrínsec a tothom. Ara mateix, amb tota la meva família, estem implicats en portar gent d’Ucraïna cap aquí i hem aconseguit portar 21 nens que estaven en un orfenat. Ja fa molts anys que a la meva família acollim dos nens ucraïnesos, venen des que tenien 5 i 7 anys i ara ja en tenen 17 i 15. És a dir, són part de la família. I he de dir que l’Ajuntament de Llavaneres s’ha portat increïblement bé perquè els ha acollit a una casa de colònies, als 21, els alimenten i en tenen cura. I ho vull remarcar, perquè a vegades he estat crític amb l’alcalde i l’Ajuntament, però en això s’han portat de cine.
Ara són nens ucraïnesos, però podrien ser de la Índia, de Somàlia o de qualsevol altre lloc. Sovint ens oblidem que hi ha guerres a diferents indrets del planeta, que ja no són notícia, però on hi ha nens patint-ne les terribles conseqüències. Hi ha històries que et fan reflexionar, com la d’un dels 21 nanos que han vingut, que li faltava un dia per fer els 18 anys quan el vam treure d’allà. Un dia més i ara estaria lluitant a la guerra en comptes de ser a Llavaneres.
I crec que s’ha de ser solidari en tot i actuar perquè plorant davant de la tele no ajudes a ningú. I no cal anar lluny per trobar gent que necessita ajuda, desgraciadament, en tenim un munt a casa nostra.
Parlant de la casa, què és allò que més valores quan en busques una?
Sobretot la comoditat. Mira, jo visc en una casa de Llavaneres que té tres plantes i vaig fer el canvi després del confinament quan, como molta gent, vaig començar a donar importància a coses que abans potser no hi pensava. Vaig passar tantes hores tancat que, si ens torna a passar, que no ho descarto, m’he fet una casa a mida de la meva forma de vida, de què és important per a mi. He destinat una planta a fer una sala de cinema per veure sèries còmodament i a la planta de dalt de tot hi he fet un petit gimnàs per si ens tornen a tancar, com a mínim poder córrer a la cinta, ja que sense esport jo no sé viure. M’agrada tenir una xemeneia. M’agrada la confortabilitat de la casa i sentir-me a gust, perquè jo realment surto poc, vaig a dinar o sopar algun dia, però estic molt a casa. No creguis que és una casa gaire gran, però sí que l’he fet al meu gust, té tot el que jo necessito en la meva intimitat.
En el teu cas crec que la resposta és obvia, però et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
I tant, i de fet ja ho vaig fer. Vaig escollir Llavaneres perquè tinc el mar a prop i m’agraden els passeigs que hi ha. I, de fet, l’estudi de Barcelona el tinc al carrer Llacuna, a 3 minuts de la platja.
Tens una casa minimalista o plena de mobles?
Minimalista al 100 %! No m’agraden les cases plenes, m’agrada veure espai per tot arreu i tampoc no m’agraden gaire els quadres a les parets. En definitiva, poca cosa.
Hi ha algun objecte que sempre t’has emportat amb tu a totes les cases?
Sí, és clar, hi ha coses que sí. Per exemple, aquest que tinc aquí, un premi de periodisme o un altre que em va atorgar l’alcaldia de Mèxic. I altres coses com una làmpada que em va regalar la meva amiga Rebeca Jiménez, quan vivia a Madrid. Coses que són importants per a mi, més de valor sentimental que una altra cosa.
Tens un ritual a l’hora de preparar un programa?
Sóc molt maniàtic, molt maniàtic. Per exemple, sempre deixo una cadira buida allà com si hi hagués algú mirant el programa. No sé perquè, però m’agrada que hi hagi una cadira buida, imaginar que hi ha algú mirant el programa. No m’agrada desgastar-me gaire, és a dir, no m’agrada passar gaires hores dins de les redaccions perquè aleshores entro al programa ja desgastat. Treballo molt des de casa per WhatsApp i deixo que la gent treballi molt des de casa i ens ajuntem quan falta una hora i mitja abans de començar, repassem un cop més la pauta i ja ho tenim. Entrem amb molta energia al programa i quan s’acaba, tothom cap a casa. Crec que és la millor fórmula per entrar al plató amb la màxima energia possible.
Ets molt ordenat o tens el teu propi ordre a casa?
M’agrada ser molt ordenat i m’agrada molt la neteja. No m’agrada deixar roba pel terra, no m’agrada veure quadres mal posats, no m’agrada veure el cercle que deixa una copa a la taula, en fi, só¡oc molt maniàtic de la neteja. Però en canvi sóc molt desordenat a la meva taula de treball. Hi ha papers de mil coses, igual que l’escriptori de l’ordinador també està ple de finestres obertes per tot arreu. És el meu ordre particular i no m’agrada que ningú el toqui. Tinc com dos mons, el de la feina, on m’agrada aquest cert caos i el de la vida personal, on m’agrada tot endreçat i net. No suporto una casa bruta.
Quin és el teu racó preferit de la casa?
Jo crec que la xemeneia. M’agrada molt l’estoneta davant del foc. De fet, em queda una mica lluny del sofà i me l’apropo per estar més a prop. I també m’agrada el petit cinema, entre moltes cometes, perquè es una pantalla i un projector, però estic molt a gust mirant-hi els partits o pel·lícules i sèries. Són els meus racons per estar sol i tranquil. Però també m’agrada quedar amb amics per fer unes cerveses i xerrar una estona, és el tipus de vida social que gaudeixo, no em van les discoteques o les grans festes.
Quins projectes tens per aquest any 2022?
El programa de Ràdio 4 a l’estiu que ara li estem començant a donar forma i seguir amb El Rondeando tot el temps que pugui. Jo si puc no l’aturaré a l’estiu perquè sempre hi ha notícies, sempre hi ha fitxatges, partits amistosos, fem un concurs i, en fi, m’ho passo tant bé.
I m’agradaria mantenir el programa molt de temps perquè ha estat difícil arrencar-lo. No vam començar bé i hi va haver un moment en què no vam abandonar perquè jo soc un lluitador, però molta altra gent hauria tirat la tovallola. El primer mes i mig va ser molt dur perquè teníem molta audiència a Youtube, però molt poca a la tele. Molt poca. I no entenia com podia ser que tinguéssim 60.000 o 70.000 visualitzacions a YouTube i un 0,1 o 0,2 de share a la tele. No hi havia manera d’aixecar-ho fins que al final vaig trobar la tecla base de prova i error. I ara estem per davant d’El Chiringuito i TV3.
