Vaig conèixer l’Albert Torras fa uns anys. Només recordo que em va captivar el seu carisma, el seu parlar. Amb el temps s’ha convertit en un bon amic, a qui admiro profundament. És envejable la seva gran capacitat per fer de tot. Em recorda els grans artistes del Renaixement, d’aquells que en sabien de tot. Ell és una persona inquieta, amb estima per la cultura i les arts, amb gran capacitat de saber transmetre amb les paraules. Al seu costat sempre pots descobrir el món des d’una altra vessant.
Com et defineixes?
Soc una persona amb ganes de conèixer, curiosa, amb inquietuds en molts aspectes. M’agrada, però, també estar tranquil, i això implica saber molt bé què fas, com, i quan ho vols fer. L’agenda és important, la previsió. Intento no deixar gaire coses sense tancar, a l’aire. Soc maniàtic amb els horaris, intento acomplir-los i un cop decideixo què faig, fer-ho.
Què és per a tu la llar?
Una casa de poble, on a l’estiu obrim els porticons i a l’hivern encenem les llars de foc. On hi ha silenci, on reguem les plantes. On hi tenim una gran biblioteca. Objectes col·leccionats. Fotografies dels avis. I això, compartir-ho amb la família i amb el meu company.
Com van ser els teus inicis en l’art d’escriure? Era la teva vocació? Com et vas preparar?
A través del periodisme local, intentant donar a conèixer crònica popular i de proximitat. Vaig començar escrivint sobre el meu barri, Sants, i les seves tradicions, llegendes, històries, costums. No soc historiador, només soc periodista i cronista. I m’agrada explicar allò que trobo, que em diverteix, que considero interessant, sense filtres i sense voler fer res acadèmic.
Parlant de les primeres vegades, com va ser la primera vegada que vas presentar el teu primer llibre sobre Sants?
Això va ser cap el 2008, crec. Era un llibre sobre la Festa Major de Sants. Vaig voler-ne buscar els orígens i arribar fins als nostres dies. Però vaig trobar tant material de la festa antiga, que el volum va acabar el 1897!
Quan vas debutar per primera vegada amb la coral La Floresta?
Els vaig fer una entrevista a Sants 3 Ràdio. Em va semblar molt interessant el seu esperit de pervivència. Son la coral més antiga de Barcelona en actiu. Mig en broma vam quedar que ho aniria a provar. I em va agradar, i m’hi vaig comprometre.
Com va ser la primera vegada que vas escollir la teva casa?
He viscut en una casa familiar. Amb la parella, fa vuit anys vam trobar un pis al barri de la Marina i per a dos ens va molt bé. A part, sempre havia estat buscant una casa de camp, una mica més gran, on tenir la biblioteca. La vam trobar fa cinc anys en un poblet de 20 habitants a la Segarra. Hi anem els caps de setmana. La casa és la que ens va escollir.
Com neix aquesta passió pel barri de Sants i per la seva història?
Soc molt curiós, i em va semblar que faltava molta investigació popular per conèixer els orígens i l’evolució del barri. Com que col·lecciono objectes, vaig obtenir revistes antigues. Em va semblar fascinant tot: els articles, les opinions sobre com era el barri fa cent anys, la publicitat…
Tu fas rutes per descobrir el barri de Sants. Quin racó és el teu preferit?
Hi ha un racó màgic que encara recorda el Sants del segle XVIII, el carrer Demòstenes. No és un carrer de pas, i m’agrada fer-lo descobrir a la gent.
Ara combines el món de la comunicació amb la direcció de la Casa de Mèxic a Barcelona. Com i què et captiva de Mèxic i la seva cultura?
El meu company és mexicà. M’hi vaig implicar completament, ja que no és una cultura, són desenes de cultures diverses, amb una riquesa i varietat espectacular.
He visitat Mèxic vuit o nou cops, fins i tot amb la Núria Feliu, i sempre descobreixes moltíssimes coses, de la gent i dels paisatges, dels pobles i de la gastronomia.
Recentment s’ha celebrat Barcelona viu Mèxic al Poble Espanyol organitzat per la Casa Mèxic. Quin balanç en fas de l’edició d’aquest any?
Molt positiva. Teníem certa por per veure com respondria la gent després de no fer-la per culpa de la pandèmia des del 2019. Han passat més de 20.000 persones, i tothom estava entusiasmat per recuperar aquesta festa que ja s’ha consolidat com la festa mexicana més important d’Europa. Us hi esperem l’any que ve!
Ets un home polifacètic. A part d’escriptor i comunicador, ets col·leccionista de pintors catalans. Quin és teu quadre més estimat?
Tinc una peça del segle XV, que vaig comprar als Estats Units, i venia referenciada com a d’autor català. No em va costar gaire cara, i aquí la van valorar molt bé. Estic content que una peça catalana torni a casa i, per això, li tinc certa estima. També tinc un gravat de Piranesi, que no és català, però sí que va ser intervingut per Joaquim Renart, amb paper de xina que a contrallum fa que s’il·luminin les finestres, i és preciós.
Ara fa poc vas fer una exposició que tindrà també un llibre sobre els 175 anys del Liceu. Recordes la primera vegada que hi vas anar? Explica’m alguna anècdota que recordis.
Ara el novembre sortirà un nou llibre que he escrit, dins de l’editorial Efadós, sobre els 175 anys del teatre. Per mi, el Liceu és la nostra segona casa. He tingut el privilegi, aquests darrers 20 anys, d’escoltar encara grans veus d’altres èpoques, com Josep Carreras, santsenc com jo, Plácido Domingo en plena forma, i la darrera òpera escenificada que va cantar Montserrat Caballé.
Una anècdota? Als camerinos, amb Bibiana Fernández, que feia un personatge humorístic a La fille du Régiment. Ens va ensenyar la seva petaca que duia sempre amb una mica de tequila. Uns dies després hi vam tornar, i li vam regalar una ampolla sencera.
Quins consells donaries a algú que no n’entén d’òpera i volgués anar-hi per primer cop?
Que triï un títol dels més coneguts, i que es deixi endur per la música. I si li agafa la son, que tanqui els ulls. Descansar, reposar mentre es veu òpera és necessari i, fins i tot, fer un cop de cap durant un Wagner forma part del ritual.
També estàs portant els premis Talent. Com veus el talent emergent de la nostra ciutat?
Per molt que ens intentin destrossar la ciutat o el país, Barcelona, Catalunya, són destins de persones amb talent, i veritables horts on hi aflora en tot moment, ja sigui en temps de crisi o de bonança. No sabem la sort que tenim de viure a Barcelona.
Acabes d’arribar de Londres, de retre homenatge a la Reina Elisabet II. Quin lligam t’uneix a ella? Com t’has sentit amb aquesta gran pèrdua?
És un personatge únic, icònic, irrepetible. No passarà el mateix quan mori el seu fill, el seu net o qualsevol dels monarques desastrosos que corren per aquí. És una icona del segle XX. Vaig anar-hi per respecte, per experimentar la catarsi col·lectiva d’un poble, el britànic, que no ha conegut cap altra cap d’estat. Vaig fer 14 hores de cua, molt cansades, però el moment final és irrepetible. La curiositat de periodista també m’hi va abocar. Volia sentir allò que sentien aquells milions de persones.
Què és allò que encara et falta fer a la teva vida?
Un hereu a qui ensenyar el passat, fer-li viure el present, fer-li prendre decisions de futur, conservar la casa, la terra, els records, els qui ens precediren.
Tornant a les cases, n’has viscut a moltes? Quins records en guardes de cada una?
A Barcelona a tres. Totes tenen records, olors, moments. Un pati, una terrassa, un balcó. Una llum determinada. Uns sopars en família. Uns balls al saló. A Palouet, a la Segarra, tenim la casa de camp. És la nostra tara particular igual que la tenia Escarlata O’Hara.
Com és la casa de l’Albert? i la casa de Palouet?
La de Barcelona més estreta i sense pols. La de camp, sobre muralles del segle XIV, com un museu particular que anem fent amb allò que ens agrada. Les volem amb llum, i amb records, i amb objectes que som nosaltres.
Que és allò que no falta mai a casa teva?
Llibres, nous i vells, regalats i comprats, de butxaca i de col·leccionistes.
Què és el que més valores quan en busques una?
Amb un pis a Barcelona i una casa a la Segarra en tinc prou! Però si n’hagués de buscar, ha de tenir història. Ha de tenir pòsit.
Et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
Sí, no tindria problemes per viure a l’inrevés. Durant la setmana a la casa de camp, i el cap de setmana a Barcelona, amb cinema, òpera, teatre, i restaurants nous.
Tens una casa minimalista o plena de mobles?
Una de cada. Tot té el seu racó!
Hi ha algun objecte que sempre t’has endut amb tu a totes les cases?
Les tovalles vermelles bordeus de fil que porten gravats els noms dels meus avis, de quan es van casar, als anys cinquanta. Les posem en ocasions importants.
A l’hora de pintar una casa, t’agraden els tons càlids o els blancs?
Cada casa té un color, o molts colors. Al pis de Barcelona, en jornades d’estrès, predominen els blancs i grisos. A Palouet hi ha més grocs i ocres, algun vermellós, i fins i tot tenim el gabinet de curiositats, amb un mural a la paret que representa una selva sencera, i que va pintar el meu germà.
Tens un racó de la casa on t’inspires per escriure?
Sí, el gabinet, el despatx, a Palouet. Volem que sigui un oasi barroc i exultant de naturalesa i objectes indescriptibles.
Ets molt ordenat o tens el teu ordre a casa?
No ho soc gens. Però tot té el seu lloc.
Si tornéssis a començar, et dedicaries al mateix i ho faries de la mateixa manera? Què canviaries?
No ho tinc clar. Hauria de reflexionar-ho molt bé, què vull canviar i què no. Els errors ens duen també on som avui.
Què diries als joves que volen ser escriptors?
Que no es preocupin de ser-ho o no. Que llegeixin i que escriguin. I que tot arribarà si és que ha d’arribar. Ser escriptor, i especialment de novel·les, cosa que jo no faig, requereix d’un talent innat, i de molta constància.
Quins són els teus projectes i reptes de de futur?
Seguir treballant molt de temps en coses que m’agradin. El que m’agrada ara pot ser que no m’agradi d’aquí uns anys. Ara penso coses que potser d’aquí un temps no pensaré. Reivindico sempre el dret a canviar d’opinió. I això avui està molt mal vist.
