Sempre que parlo amb ell m’ho passo francament bé. En Pep Sala és un gran artista però, sobretot, és un apassionat de la vida, de les cultures del món i de les persones.
Home de música, de molt jove es va traslladar a la Gran Bretanya en busca d’allò que li interessava. Un cop format, va tornar i va irrompre en l’escena musical com un huracà junt amb el seu gran amic, el desaparegut Carles Sabaté. És difícil trobar algú, no només a Catalunya, que no conegui “Boig per tu”, un autèntic himne per a moltes generacions.
Però el Pep és molt més, a part de tocar totes les tecles del món de la música (pianista, guitarrista, compositor, arranjador, lletrista i productor) és un apassionat de la gastronomia i un gran cuiner i, darrerament, s’ha endinsat també en la producció de documentals. Per dir-ho ras i curt, el Pep és una persona senzilla que fa grans coses.
Pep, què és per tu la llar?
Per mi, és quelcom molt important perquè soc molt casolà! Encara que per la meva feina la gent pot pensar que estic tot el dia d’una festa a una altra, no és així. No necessito sortir de casa.
On visc, a la casa que vaig comprar ja fa 25 anys, hi tinc de tot: el meu jardinet, el meu hortet i un espai fantàstic per fer música on hi ha el piano, les guitarres i l’ordinador. Casa meva és el meu món, el meu univers, m’hi puc passar hores i hores. Durant el confinament, vaig tenir preocupacions per la salut, la feina, els diners, però en cap moment em vaig sentir angoixat, com altra gent, pel fet d’haver d’estar tancar a casa.
Ets de Vic, hi continues vivint i treballant?
Ara visc a Taradell, tot i que vaig néixer a Vic i, per tant, soc de Vic. Com diem en broma: “vaig néixer a Vic, però ara ja estic bé!”.
Com recordes la primera vegada que vas triar una casa?
La primera casa que vaig tenir va ser una casa de pagès. Era una masia petita, que havíem agafat una colla d’amics per passar-hi els de caps de setmana i l’estiu.
Amb el pas del temps, la gent va anar creant les seves pròpies famílies fins que em vaig quedar jo sol i vaig decidir comprar-la. Hi vaig viure durant un temps, però la veritat és que era una mica incòmode perquè estava molt a munt, a més de 900 metres, molt aïllada i hi nevava sovint. I va passar a ser una segona residència.
Per feina has viatjat molt, amb grans estades a Anglaterra, als Estats Units… Quins records en guardes?
Sí, he viscut a molts llocs. Cada cultura té la seva manera de fer i això també es veu reflectit en les cases.
A Anglaterra, per exemple, on vaig viure-hi de molt jovenet, em va cridar molt l’atenció que no tinguessin persianes. Si vols estar completament a les fosques és ben complicat. I tant a Anglaterra com als Estats Units, així com aquí tenim la cultura del totxo, allà tenen la de la fusta. De la fusta i la moqueta! Quan vaig arribar els anys 80 a Gran Bretanya, fins i tot hi havia moqueta al lavabo! Bastant poc higiènic!
Darrerament, he estat sovint al Japó. Allà, les cases són molt petites perquè, especialment a Tòquio, l’espai és caríssim i un pis pot ser perfectament de 25 o 30 metres quadrats, no més. Això sí, estan molt ben pensats i en aquests espais tan reduïts ho tens tot i amb tots els luxes. Els tenen concebuts d’una manera molt ingeniosa.
El teu estudi de gravació, l’Indi Studios, és com la teva segona casa.
Francament, sí. Està a 15 minuts en cotxe de casa. És un espai molt gran, d’uns 400 metres quadrats. Tu ja saps que a mi, a part de la música, m’apassiona la gastronomia i fa poc, he convertit un espai de l’estudi que no utilitzava en un restaurant. Això sí, és un restaurant d’una sola taula, on em dedico a cuinar, especialment, plats de la cuina japonesa.
Així que sí, podria dir que és una segona casa per a mi. Hi passo moltes hores i, fins i tot, a vegades, soc més hores a l’estudi que a casa.
Parlem del projecte del restaurant, com va néixer?
En diem Cal Taisho. Taisho és una paraula japonesa que barreja dos conceptes: el de cap i el de mestre. El nom va sortir arran d’un projecte meravellós vinculat al restaurant Mibu de Tòquio, en què tinc la sort de participar-hi.
El Mibu és un petit restaurant amb una única taula per a 8 comensals que ha estat, possiblement, el restaurant més influent en la cuina mundial en les últimes dècades. És un lloc de pelegrinatge de les grans estrelles del món gastronòmic, amb noms com Ferran Adrià, José Andrés o els germans Roca, entre molts d’altres. El Ferran Adrià el va definir molt acuradament: “tots els cuiners del món cuinem pels sentits, pel gust, per l’olfacte, per la vista. Al Mibu cuinen per i amb l’ànima”.
A més, tinc la sort de participar en un documental que estem fent sobre el restaurant i, aquest últim any, he estat tres vegades a Tòquio i he pogut conèixer al senyor Ishida i a la seva dona, els propietaris i directors. Pel personal del Mibu, el senyor Ishida se’l coneix pel nom de Taisho.
La teva faceta de cuiner i expert culinari no és tan coneguda com la musical. D’on et ve?
Em ve de molt petit, en concret del meu pare, que era un autèntic gourmet i un apassionat de menjar bé.
Cadascú té les seves aficions i, igual que hi ha gent que es gasta els diners anant a veure el Barça, jo me’ls gasto anant a restaurants i als mercats a comprar bons productes. I és que de la cuina m’agrada tot: des de pensar el que faré, anar a comprar, cuinar-ho i, com no, menjar-m’ho. Això sí, sempre compartint-ho, perquè una de les gràcies de la cuina en moltes cultures és que és quelcom pensat per compatir.
Per a mi, el pitjor menjar del món podria arribar a ser un caviar Beluga 000, si l’he de menjar sol. És molt millor un pa amb tomàquet i una llonganissa compartida amb gent que estimes. Soc dels qui pensen que la gent és el principal ingredient de la cuina.
Què és allò que més valores quan busques una casa?
De fet, ara fa molts anys que no en busco cap! Però crec que ha de ser intuïtiu.
Mai he fet allò de visitar-ne un fotimer. A tots el pisos i cases en què he viscut, ha estat perquè ha sorgit l’oportunitat per alguna circumstància.
Per exemple, quan vaig decidir que volia viure a prop de Vic, vaig preguntar-ho a un amic constructor i, al cap de pocs dies, em va dir que hi havia una casa a Taradell, que l’havia construïda temps enrere i que estava en venda. La vaig anar a veure, em vaig enamorar, i me la vaig quedar.
De casa meva valoro molt la tranquil·litat i el jardí amb els arbres i l’hortet. Potser és un pèl freda, perquè on visc fa molt fred, però els que som de la zona ja hi estem acostumats! És una casa de tres pisos, amb una gran sala que en teoria és el menjador, tot que a mi no m’agraden els menjadors. Crec que a la majoria de cases es fa vida a la cuina i el menjador només s’utilitza dos o tres cops l’any i, per tant, no m’agraden els menjadors. Per això, tinc una cuina molt gran, amb una taula per menjar-hi i un rebost.
Et veus deixant la muntanya per viure a prop del mar?
El mar m’encanta, m’enamora i és de les poques coses que em podria fer canviar de lloc. Ara bé, el meu hàbitat natural és la muntanya, és on vaig néixer i on em vaig criar, encara que el mar també em faci feliç.
I a tu que t’agrada conèixer noves cultures, t’has plantejar mai d’anar a viure en un país llunyà?
Sí, i tant! Soc molt xafarder i una de les grans coses que té la humanitat són les diferents cultures. La vida m’ha portat per molts llocs i, quan vivia a Anglaterra als anys 70 i 80, vaig fer molts vincles amb gent de l’Índia, per exemple. Vaig intentar aprendre tot el que vaig poder de la seva cultura i gastronomia.
I de rebot, em va portar a conèixer tot el món del Nepal, del Tibet, que em va captivar. Crec que podria viure a qualsevol lloc del món.
Què t’emportaries d’altres cultures per fer casa teva més acollidora?
Cada cultura té les seves coses per fer-nos la vida, i la llar, més acollidores. De cada cultura, segur que trobaria alguna cosa per endur-me.
Del Japó, sens dubte, els quartos de bany. Són una meravella, tant a les cases com als hotels, a tot arreu. La il·luminació de l’espai és senzillament perfecta. I d’altres llocs, de Gran Bretanya, per exemple, em quedaria amb la fusta de les cases, amb el cruixir de les escales, el caliu que dona.
Tornem a casa teva. Ets de cases minimalistes o ben plenes de mobles?
Bastant minimalista, diria jo. No m’agraden les cases molt recarregades i penso que tot el que hi hagi ha de tenir una raó de ser-hi. No hi ha d’haver res per omplir.
Hi ha algun objecte que sempre t’has emportat a totes les teves cases?
Sí, uns quants! La guitarra, per suposat, però també altres coses de decoració que sempre m’acompanyen. Per exemple, a Gran Bretanya em van regalar un buda fantàstic que va a tot arreu amb mi. Som dos! Però no és per un tema de superstició, és perquè són part de mi.
A l’hora de decorar, ets més de tons càlids o els freds?
Vaig començar amb colors blancs i a poc a poc he anat tirant cap a tons més càlids. M’agraden els colors orgànics, els terrosos, aquells que em recorden que formo part de la terra, del planeta. M’agrada molt la fusta, la pedra. En definitiva, tot allò connectat amb la natura.
Ets molt ordenat… o tens el teu ordre?
És difícil de dir, és molt subjectiu! Diria que soc una persona ordenada, però sense caure en l’obsessió.
I ara sí, el teu racó preferit de casa és…
En tinc més d’un! La cuina m’encanta perquè la vaig dissenyar tal com jo la volia, amb tots els detalls. També em sento molt a gust al petit estudi de casa. La cuina potser és un espai per compartir i l’estudi és el meu món més privat.
Per part meva, ja en vam parlar, però jo hi estic bé i ara que ja porto una mica de rodatge i també
