Fito Luri és un reusenc, un home proper amb mirada directa i clara. El que més captiva és la seva veu, càlida i alhora intensa, que acompanya les lletres profundes de les cançons. T’emociona i t’arriba de ple.
Com bé diu ell, viu entre Cassiopea i la Mussara, on es perd sempre que pot per tocar la terra, deixar-se portar pel vent i inspirar-se. Totes les revolucions, siguin del caire que siguin, li importen i s’emociona quan diu que constantment busca “impossibles”. No creu en la fama, sinó en el treball constant del picapedrer o de l’orfebre. I camina sense parar, buscant nous sons i noves veus per a les seves músiques.
Fito, com et defineixes tu.
A mi m’agrada molt definir-me com a cantautor. Perquè la mateixa paraula ja és molt definitòria, és a dir, canto el que escric. I, per això, la paraula cantautor m’agrada molt.
Què és per tu la casa, la llar?
Per mi la llar és el racó on estar sol. El racó on estar tranquil i el racó on m’agrada escriure, m’agrada composar cançons. Jo, per exemple, tinc guitarres a diferents habitacions, en un penjador de guitarres, i al menjador tinc la sala on treballo. A mi, estar sol a casa m’ajuda a estar en estat de creació constant.
Com vas arribar al món de la música? Era quelcom present a casa teva?
No, jo vaig arribar a la música com molta gent hi arriba, amb els amics. I és que amb companys de l’institut hi havia inquietuds i vam decidir fer un grup de música. I així va néixer el meu primer grup. El que passa és que la gran majoria no van continuar fent música i, en canvi, jo em vaig enganxar de manera desmesurada i ja no ho he deixat mai més.
El teu món no és només la música, també escrius. Explica-m’ho!
Si, m’agrada escriure. De fet, el meu últim projecte és un llibre-disc, on la gent podrà escoltar les cançons, al mateix temps que llegirà els poemes que hi he escrit. La veritat és que m’agrada molt escriure, ho trobo terapèutic, m’encanta col·laborar amb els mitjans locals i, en general, amb tothom que m’agradi el que proposa.
I amb la música, fa molt anys que vas en solitari, no?
Sí, ja fa molts anys que m’hi dedico i sempre he estat molt vinculat al teatre familiar, a fer músiques per les companyies que s’hi dediquen, als que fan espectacles de titelles i també, a fer espectacles musicals per visites dramatitzades a edificis que són patrimoni de la història artística, com del modernisme o de l’edat medieval.
Sempre has viscut a Reus, Fito?
No sempre, també he viscut a Barcelona mentre estudiava a l’escola de música. Però el que sempre m’ha atret són les zones rurals, el camp. En aquests moments tinc una casa llogada a Cornudella de Montsant, al Priorat, i sempre que puc me’n vaig allà. També he viscut a Vilaplana, de fet, quan penso en casa penso en Vilaplana.
Parlem de primeres vegades. Quina va ser la primera vegada que vas composar una cançó?
Recordo que va ser a casa dels meus pares quan encara hi vivia perquè era molt jove, devia tenir 15 o 16 anys. Començava a trastejar una mica amb la guitarra i era l’època en què a Brasil només es parlava del tema dels “meninos da rua”, aquells nens pobres que els mataven perquè feien nosa. I la meva primera cançó, que mai va veure la llum, es va inspirar en aquesta situació tant impactant.
I la primera vegada que vas fer un concert?
I tant que ho recordo! Va ser a l’institut, un concert matinal on vam triomfar molt, com no podia ser d’altra manera perquè, és clar, érem tots alumnes d’allà mateix.
I el primer disc?
Va ser amb el grup Café París, l’any 1993. El vam gravar a Barcelona en uns estudis que hi havia al passeig de Gràcia, que crec que ja no existeixen. Érem un grup que fèiem pop folk i combinàvem instruments moderns amb instruments tradicionals i medievals, com poden ser la viola de roda o el sac de gemecs. I aquest va ser el meu primer disc.
I en solitari?
El disc Aromes de l’any 2003.
I la primera vegada que vas triar una casa?
La primera vegada que vaig triar casa va ser quan vaig marxar de casa dels pares justament abans d’anar al Taller de Músics. Vaig llogar un pis al centre de Reus, al carrer Santa Teresa. Era un pis petitet que estava molt bé, en ple centre i, de fet, tot i que estudiava a Barcelona, vaig poder conservar-lo perquè als estius tocava amb orquestres i guanyava prou per al lloguer. I aquest va ser el primer pis on vaig viure sol un cop independitzat de casa els pares.
Suposo que per la teva feina has viatjat molt. Com ha sigut?
Sí, sí, de fet, amb el grup Café París vam guanyar el premi al millor grup de “Jóvenes Intérpretes” de Radio Nacional d’Espanya i vam anar a tocar a Madrid i a llocs com Astúries, el País Basc o Galícia, on el nostre estil folk agradava molt. I ja sol, com a cantautor, a més de tota Espanya, he tocat a Alemanya, Holanda, França, a molts llocs. La veritat és que no em puc queixar, he voltat bastant!
Com t’inspires per crear cançons?
A partir de les coses que visc, les coses que em neguitegen, les coses que em sacsegen per dins, totes aquestes coses, creen aquest impuls que es transforma en un impuls creatiu. I a partir d’aquí, trec idees del que veig, del que visc, del que m’expliquen, del que llegeixo, la veritat és que agafo idees de tot arreu i després arriba la inspiració. Jo sempre dic que la millor biblioteca que existeix és la vida i és de la vida d’on trec la informació que necessito per escriure després.
Les teves cançons a vegades també són de denúncia, no?
Sí, la veritat és que en tots els discs hi alguna cançó que toca temes que em preocupen. Per exemple, a l’últim, Diari de Llambordes hi ha una cançó que es diu “Sara” que està inspirada en una nena refugiada que va perdre la mare i al germà al mar Mediterrani i n’hi ha una altra que denuncia la homofòbia. M’agrada fer visibles les injustícies com una forma de queixa. No soc un cantautor que faci cançó de protesta, però en canvi, a la vida protesto molt. I no em refereixo a que m’agradi queixar-me de tot, sinó de protestar per allò que em sembla injust, per allò que em supera. És la meva forma de plantar cara.
Com t’ho fas per combinar totes les teves facetes: la comunicació, la música, l’escriptura?
Com diu un amic meu titellaire, soc un home del renaixement i, tot i que sigui una exageració, potser té una mica de raó, perquè soc una persona que tot el dia estic fent coses. Tinc guitarres a totes les habitacions, porto llibretes a totes les butxaques, sempre tinc a sobre l’ordinador i és que qualsevol moment pot ser el moment ideal, el moment d’inspiració, i jo sempre tinc a mà l’eina que m’ajudarà a aprofitar-lo, a escriure el que sento en aquell instant. No paro mai, sempre estic fent coses.
Quins records guardes de cada casa on has viscut?
Molts! Quan era petit vivia a Reus a una casa de pagès, a un barri de pagesos que encara existeix, on els carrers eren com els d’un poble. El meu avi era pagès i a la part de baix tenia les mules, els cavalls i els carros i els dos pisos de dalt eren pròpiament la casa. Amb els anys la vam anar reformant i els meus tiets i els meus cosins vivien al primer pis i jo, amb els pares i el meu germà, al segon. Recordo que m’encantava pujar al terrat d’aquella casa els estius i observar el vol dels falciots, perquè son uns voladors espectaculars. Fins i tot, a l’últim disc hi ha una cançó que és diu “Falciots prenent el vol”, que és un petit homenatge al meu cosí, amb qui pujava a aquell terrat a observar els ocells i el cel blau i que va morir de càncer fa 3 anys. Com veus, guardo un gran record d’aquella casa.
I no és de l’única. També en tinc un record molt especial de la casa on vaig viure a Mont-roig del Camp. Tenia una cuina enorme i, tot i que la casa era preciosa, amb uns espais magnífics, no sortíem pràcticament de la cuina. Jo hi podia estar tocant la guitarra, mentre la meva companya preparava el sopar i llegia un llibre i les nenes feien els deures o dibuixaven. Era el lloc on estàvem tots plegats, on ens sentíem a gust i, d’alguna manera, podríem dir que vam viure dos anys en una cuina.
Casa teva és minimalista o plena de mobles? I quins són aquells objectes que t’acompanyen a totes les cases?
Minimalista, totalment. M’agrada tenir les coses justes i necessàries.
A part de les meves guitarres i els llibres, sempre hi ha objectes que tenen un significat especial. Per exemple, tinc un zoòtrop, una d’aquelles màquines antigues on en un cercle es posaven tires de dibuixos, ho feies girar i es creava una pel·lícula, com si fos un reproductor de cinema. Es pot dir que és la primera càmera de cinema. Doncs bé, al meu segon disc hi ha una cançó que es diu “Zoòtrop” i quan vaig sortir del teatre on presentava el disc, els meus amics me’n van regalar un. Sempre va amb mi, vagi on vagi.
Tons càlids o tons blancs?
M’agraden blancs, però també per un motiu. La casa on visc ara té el terra i els mobles de fusta i, aleshores, crec que combinats amb les parets blanques ja creen una atmosfera prou càlida. A més, com que sempre està ple d’instruments, les guitarres, el piano, un acordió, realment no li cal res més de decoració.
Tens algun racó de la casa que sigui el teu espai de creació?
Sí, sí, i tant. Ara mateix, tinc una guitarra al menjador, una guitarra on dormo i una guitarra on creo normalment. Mai saps en quin moment et pot arribar la inspiració i, si per exemple , m’arriba a la nit quan ja soc al llit, puc agafar la guitarra i m’estalvio haver d’aixecar-me.
Ets endreçat o ets d’aquells que tenen el seu propi ordre?
Necessito ser endreçat i t’explico per què. A nivell mental soc molt desendreçat i necessito que el meu entorn físic estigui totalment en ordre, perquè sinó, és el caos total.
Coneixes el Cocoonig? És una tendència segons la qual cada cop més persones es tanquen a casa quan el que passa a l’exterior els sembla aterrador, creen com una fortalesa.
No el coneixia, però no soc d’aquest grup en absolut. Quan el que hi ha a l’exterior em sembla aterridor, agafo el cotxe i tiro cap a la muntanya. I tinc els meus dos o tres llocs preferits, els meus refugis enmig de la natura. Per suposat, un és la Mussara, l’altre és el Montsant, al Priorat, i el tercer és la Mare de Déu de la Roca a Mont-roig del Camp, que és un paratge espectacular, sembla que estiguis en un altre planeta, sembla que estiguis a Mart. Quan em sento angoixat per allò que veig, pel que passa al meu voltant, m’escapo 30 minuts a un d’aquests paratges i em sento bé, em sento protegit.
Veig que has canviat bastant de casa. Ets perquè ets una mica nòmada o la feina t’hi ha portat?
Una mica de tot, però també hi influeix molt el fet de tenir bona o mala sort. Per exemple, la casa on vivíem a Mont-roig del Camp, on hi estàvem tan i tan bé, la vam deixar per mala sort. La casa del costat tenia un problema estructural i ens van dir que marxéssim. Així que els meus canvis no sempre han estat volguts.
Què és el que més valores d’una casa?
Crec que la llum és essencial i també ho és que t’agradi el que veus quan mires per la finestra. Perquè, al cap i a la fi, un pis o una casa, per petit que sigui, si el decores amb una mica de gràcia, hi poses uns mobles bonics, te la fas teva, és fàcil que hi estiguis bé, és fàcil adaptar-s’hi.
Ara bé, si quan obres la finestra trobes al davant un mur de formigó, per molt bonica que sigui casa teva, és difícil que t’hi acostumis, t’acabarà cansant. I, per contra, pots tenir una casa que potser no és espectacular, però si quan obres la finestra o surts al balcó, el que veus et fa feliç, és tot un món, et dona oxigen, casa teva passa a ser molt més bonica de cop.
