En Jaume Gil, és el director del Festival Suncine, que en la seva 29ª edició ha tornat a omplir els nostres cinemes amb pel·lícules impactants, que ens han fet gaudir d’aquest setè art però alhora ens ha fet pensar i reflexionar.
En Jaume és una persona que enamora: home de gran sensibilitat, proper i gran sabedor sobre el món de l’audiovisual. Té una veu d’aquelles de locutor de ràdio i amb el seu parlar pausat et va desgranant amb detalls tot allò que explica. Està compromès en crear un món millor i diu que : “La nostra missió és fer que la gent se senti part de la solució a la problemàtica mediambiental que estem vivint”.
- Com et defineixes?
Doncs suposo que em defineixo com a idealista, ja que sempre penso el millor de la gent i m’agrada pensar que els altres fan el mateix i volen, com jo, el millor per tothom. I aquí comença el meu drama, però resisteixo i tinc fe.
- Qué és per a tu la llar/la casa?
Casa meva la considero una extensió de mi mateix. És el lloc on reposo, on agafo energia, on gaudeixo de mi mateix i dels que em visiten.
- Com vas descobrir la teva vocació?
Va ser mirant la Televisió. Als anys 80 m’agradava mirar sèries com Dallas, Dinastia, o sitcoms com Boig per tu, “Las chicas de Oro”, … i vaig dir-me: jo vull fer això, vull escriure, vull crear històries, drames com aquests!
- Què és el que et va atrapar del món del cinema?
Poder explorar situacions que potser mai viuré, crear vides, històries i emocions, però el que més m’apassiona és poder compartir-les.
- Parlant de les primeres vegades…com va ser el teu primer dia que vas dirigir un festival?
La veritat és que no puc dir que fos res especial, venia fent producció de festivals, dirigir-lo només era posar-se al capdavant i donar la cara pel festival i per la feina que fèiem. Amb els seus encerts i les seves errades, al final la feina és la mateixa. Dirigir un festival, és treballar en equip, només que ha d’haver una persona de referència de cara a l’exterior.
- Quan vas debutar escrivint el teu primer guió?
Era un crio. Com he dit abans, veia aquelles sèries, i m’inspirava a crear històries. Quan vaig acabar el COU, vaig apuntar-me a cursos i escoles, en aquella època, encara no hi havia una universitat, i vaig anar fent.
- Com va ser la primera vegada que vas escollir la teva casa? De casa només n’he tingut dos, la dels meus pares, que més que escollir, em va escollir ella a mi, i cap queixa. I la segona és on visc actualment, un apartament de platja, on estiuejava de petit.Després de treballar dos anys per la costa d’Almeria, i dos anys més per Menorca, tenia clar que necessitava la llum del mar, i la immensitat del seu espai. Com he dit al principi, la meva casa és una extensió de mi, per tant, més que escollir la casa, era com transformar l’espai que la casa té, per sentir-me a gust.
- Explica’ns com es crea un guió per a una sèrie, o programa de televisió?
Per a mi, és un mix de matemàtica, i creativitat. És respectar uns tempos generals per explicar les històries (presentació, personatges i conflicte, desenvolupament de conflicte i resolució d’aquest). Però com tot treball creatiu, crec que és molt personal, a no ser que treballis amb guions “prefabricats” que serien aquestes sèries de policies, que són calcades les unes a les altres. L’únic que canvia és l’assassí. I sèries d’aquest tipus, que respecten molt bé els tempos, juguen amb una línia dramàtica continua en episodis dels protagonistes i poc més, i funcionen.
- Amb quin format et sents més còmode?
Televisió, malgrat que la vida m’ha portat al cinema documental i a la producció. I no em queixo, jo volia tele i guió, però si la vida m’ha portat a fer aquesta altra tasca, serà que se’m dóna millor això que l’altre.
- I entres a l’any 2002 a dirigir el Festival Lamba… un festival reivindicatiu. Com comences aquesta aventura?
Els organitzadors necessitaven un director, coneixien la meva trajectòria, i per mi va ser un repte i vaig tirar endavant!
- I d’aquí saltes a Mèxic… ajudant a fer Fictgay. En un país que els drets i llibertats de les persones gay encara no estan reconeguts.
Mèxic és un país de molt contrast. Per una part està com més reprimit o potser socialment, una mica més homofòbic, però, per un altra banda, té més espais i visibilitat que aquí. D’això parlo 2007 o 2008 que és l’últim cop que vaig estar allí per aquest tema. Ara estic segur que ha millorat molt.
- Hi havia un intercanvi cultural entre Espanya i Mèxic… com s’enriqueix aquesta unió?
Sí, la idea, era intercanviar cinematografies, realitats i inspirar-nos els uns als altres. En la diversitat està la riquesa en tots els sentits!
- El 2005 assumeixes la direcció del Festival Ficma, l’actual SUNCINE. Quina responsabilitat…
Una gran responsabilitat, però també un gran honor. En aquest festival, em vaig formar, vaig tenir un molt bon mestre i encara ho és, i amb ell treballo braç a braç. El SUNCINE em permet créixer professionalment, però el més important, també com a persona.
- Creus que hi ha un compromís i una conscienciació pel medi ambient?
No ho sé, és trist respondre això. Crec que anem fent petits gestos, i benvinguts siguin, però com les granotes a l’olla, que es couen a poc a poc i no escapen d’aquesta, perquè es van adaptant a la temperatura fins a morir. De vegades, penso que no som tan diferents. Crec que el que cal és fer un canvi d’actitud, de comportament social, i de créixer, perquè el nostre planeta no pot donar més del que dona, i està defensant-se de la nostra agressió. No tenim possibilitat de guanyar si no ens aliem a ell, i no anem contra ell.
- Com valores la qualitat de les pel·lícules i del cinema que actualment es fa?
Impressionant! El gènere documental ha evolucionat molt! I cada cop hi ha més mitjans i bons professionals que saben explicar històries, fer-nos viure emocions que ens poden inspirar i provocar aquest canvi social tan necessari.
- Parlant de casa teva, com és la casa d’en Jaume?
Molta llum i color. De fet, mai abaixo persianes, i a partir del maig, fins a quasi a principis d’octubre obro la porta de la terrassa i mai es tanca.
- Que és allò que no falta mai a casa teva?
Música, llibres i cafè. Cada habitació té un altaveu on pot sonar música. I llibres, tampoc és que en tingui molts, però el que tinc són perquè han estat llegits.
- Què és el que més valores quan en busques una?
Que estigui en un entorn tranquil, i que hi hagi espai. L’interior de la casa, mira per on, no m’importa tant. Ja el transformaré i l’adaptaré com vulgui.
- Et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
Visc prop del mar. La ciutat per una estona. La muntanya també m’agrada molt, però sóc més de mar, de fet cada dia a l’estiu a les set del matí o abans, surto a nedar una bona estona i canvio piscina per mar obert.
- Tens una casa minimalista o plena de mobles?
No és minimalista, ni plena de mobles. Hi tinc el necessari, no hi ha armaris, bé, en té dos que estan encastats i passen desapercebuts.
- Hi ha algun objecte que sempre t’has endut amb tu a totes les cases?
El que sempre haig de tenir a casa és la meva música i els meus llibres. Això no pot faltar mai.
- A l’hora de pintar una casa, t’agraden els tons càlids o el blanc?
Tinc parets de colors, malgrat que el blanc m’agrada molt, fa sensació de més espai, però se’m fa monòton.
- Tens un racó de la casa on t’inspires per crear?
Em fa vergonya, dir-ho, però les millors idees em surten a la dutxa i tinc un raconet on faig una meditació activa, que també allí, neixen coses.
- Ets molt ordenat o tens el teu ordre a casa?
Sóc obsessiu amb l’ordre. Tinc tres gats, ells m’han obligat a ser ordenat. Tot ha d’estar ben col·locat i mai he marxat de casa sense el llit per fer, i la casa desordenada. De fet, cada matí, passo l’aspirador pels meus gats. I és una obsessió. Em llevo més d’hora per aquest motiu.
- Si tornéssiu a començar, et dedicaries al mateix i ho faries de la mateixa manera?
Crec que canviaria molt poques coses. Em considero molt afortunat. Si canviar coses vol dir, que no hagués conegut a la gent que ara conec i no hauria viscut el que he viscut, no. No canviaria res. “Más vale malo conocido que bueno por conocer”.
- Què diries als joves que volen dedicar-se al món del cinema?
No als que es volen dedicar al món del cinema, sinó a tots, a donar canya amb els vostres desitjos, i deixeu fluir. De vegades el destí pot tenir preparades coses millors. Preneu riscos, equivoqueu-vos, tota experiència és bona.
- Quins són els teus projectes i reptes de de futur?
Continuar amb la tasca de, mitjançant la cultura, provocar canvis positius. No tinc ambicions més enllà d’estar tranquil, viure en pau i en un entorn feliç.
