He quedat amb la Jessica Expósito a una terrassa de rambla Catalunya. Just acaba d’arribar de Dubai, de viatge de feina, torna exultant de felicitat i alegria. A molts de nosaltres ens va conquistar des del primer moment que la vam veure, fent de professora de l’Acadèmia d’Operación Triunfo. Sempre amb un somriure a la cara, sap animar i fer brollar el talent de cada persona i, sobretot, és una persona bona, valenta i lluitadora. Han passat els anys, però ella no perd la llum i l’alegria que la caracteritza. És propera, afectuosa i sempre disposada a donar-ho tot. Tenir-la al costat transmet la pau i la serenor d’aquelles corredores de fons que busquen el seu lloc al món sense oblidar-se mai dels altres.
Com et defineixes?
Soc una persona molt familiar, molt sociable, extrovertida i afectuosa. Em considero una persona justa; les injustícies ni les aguanto ni m’agraden. Soc molt sensible i m’agrada compartir i ajudar els altres perquè aconsegueixin els seus objectius. M’encanta viatjar, soc molt inquieta i molt activa. I no puc estar gaire temps en un mateix lloc. M’agrada conèixer gent nova, però alhora soc molt familiar. Quan estic a casa soc feliç, però també necessito sortir i expressar-me. Gaudeixo de la meva professió, de la música i el ball, i crec que són eines d’expressió que fan que la gent sigui feliç.
L’objectiu de cada persona que ve a entrenar amb mi és diferent, però d’alguna manera, penso que cadascun d’ells ve a buscar la felicitat.
Quines coses no t’agraden tant de tu mateixa?
Doncs et diria que soc molt indecisa. Hi ha coses que les tinc molt clares, però si he de prendre una decisió que implica a persones del meu entorn, em costa fer el pas. Soc decidida en l’àmbit professional, però a nivell emocional em costa prioritzar-me, a vegades, i tot això m’afecta.
Fa uns anys t’hagués dit que era molt impacient, massa, però ara soc molt pacient, sobretot amb els temes professionals.
S’han fet realitat els teu somnis?
A la meva vida, normalment tot m’ha arribat de manera molt fluïda. Sempre he tingut somnis, però m’he anat deixant portar i tot ha anat arribant. Crec la cau ha estat precisament això, deixar-ho fluir tot i posar-hi tota l’energia que tinc.
Què és per a tu la casa o la llar?
La casa és la base. Soc molt viatgera, m’agrada veure món, però sempre necessito tornar a casa. Tinc dues bases, la casa de Barcelona i l’altre base és la de Puigcerdà, on he crescut i on he viscut amb els pares des de petita. Sempre que puc m’hi escapo perquè allà hi trobo l’amor, la tranquil·litat i la serenitat, i la família.
La casa és el racó on tu et trobes a gust, el teu refugi.
Com vas descobrir la teva vocació?
Ja des de petita, a casa sempre deia a les meves germanes i cosines: ”Tinc un ball, tinc una coreografia, us ho vull ensenyar”. No sé d’on em venia aquesta afició. M’agradava molt la música, no havia estudiat dansa, però sí que feia molt d’esport. El meu pare ens ho va inculcar des de petits, ja que ell feia futbol, ciclisme, tenis… allà a la Cerdanya.
Llavors, quan vaig començar a fer jazz a una escola de Puigcerdà vaig descobrir que m’apassionava expressar-me amb el moviment. Em sentia molt bé. I vaig començar a fer classes a nenes petites i, amb només 15 anys, vaig fer una substitució en una classe d’steps al gimnàs on treballava la meva germana. Després vaig introduir-me a la gimnàstica esportiva.
I els teus pares et van donar suport?
Quan vaig descobrir que aquest món del ball, de la música i del fitness m’apassionava, els meus pares em van donar tot el suport perquè m’hi dediqués. Jo venia amb el tren a Barcelona, a estudiar, a formar-me, i més tard vaig estudiar Educació. Com que m’agradaven molt els infants i la docència vaig fer l’especialitat d’Educació Física.
I després vas començar a treballar?
Si, vaig compaginar els estudis amb la feina, amb 17 anys treballava al gimnàs Dir —només n’hi havia tres en aquella època. I després vaig començar a introduir-me en congressos de fitness. Tot molt lentament. No existien les xarxes i, per tant, tot funcionava a través del boca-orella i havies de demostrar que valies suant la samarreta. La gent em recomanava i jo tenia cada vegada més feina. A poc a poc vaig començar a créixer en el món del fitness i del ball.
En aquell moment, a Puigcerdà es va traspassar el gimnàs i els meus pares se’l van quedar.
Jo vaig ser una mica autodidacta i vaig començar a fer classes amb el meu germà, la meva mare estava a la recepció. Va ser una època molt intensa. Quan vaig venir a Barcelona, van traspassar el gimnàs.
Però tu no vas parar, tot buscant el teu lloc.
No, això mai. A poc a poc vaig tenir clar que em volia dedicar a aquest món. Hagués pogut escollir el ball, o l’aeròbic de competició, però vaig veure que no era gens competitiva. La competició té això, et porta als límits. No era el que jo buscava, volia alguna cosa més saludable i la docència i l’ensenyança m’omplien molt més.
I així vas començar a viatjar?
Sí, el 1997 hi havia uns concursos, que encara ara se’n fan, que et donaven l’oportunitat de créixer i consistien en què l’instructor que volia presentava un projecte. Jo tenia 18 anys, i vaig presentar unes classes de fitness, en concret una d’steps i una altra de ball. De tots els que ens vam presentar vam quedar 5 finalistes, jo entre elles.
Per mi va ser un pas molt important. Ja que aquesta fita m’obria la porta a anar a molts congressos i viatjar. Amb 18 i 19 anys ja estava treballant a Mèxic en diferents events, i amb 20 anys vaig marxar a la Xina. Em cridaven per fer aquestes ponències i per ensenyar el meu format de classe.
Ara hi ha molts programes tancats com, per exemple, Zumba. Però en aquella època havies de ser tu mateix qui creava un estil propi, autodidacta, i no et donaven tantes eines. Llavors tu havies de crear la teva metodologia pròpia.
I així vas arribar a Operación Triunfo?
En aquell moment, el Tinet Rubira, director de Gestmusic, buscava algú del món del fitness, per al programa d’Operación Triunfo. Va buscar a Google i m’hi va trobar. Em va dir que li va sorprendre que m’hagués mogut tant, sent tan jove. Llavors, van contactar amb el meu germà, perquè ell estava participant en un programa anomenat Hotel Glam, on dirigia classes i es va fer conegut arran d’haver aparegut en un reportatge de l’Entrelínies de TV3. Més tard em van explicar que havia estat la Gloria Galeano, qui s’havia fixat en mi.
Jo estava treballant a Itàlia i vaig enviar el meu currículum ràpidament. Tenia 24 anys, vaig fer l’entrevista i em van escollir per formar part del programa. Per mi va ser un somni i el vaig viure molt intensament.
L’any que vaig entrar de professora de l’Acadèmia era una edició especial, la del 2005, ja que havien fet el canvi de canal, i havia entrat el Risto, el Pablo López, la Soraya. Vaig conèixer tots els cantants de la primera edició, la Rosa…. I tots els altres.
Va ser un any intens, ja que jo donava classes els matins, i al vespre a la tele. No volia deixar res. Pensava que sortir a la tele era molt important, però no volia deixar les meves classes rutinàries de cada dia, ja que no volia apartar la meva realitat del dia a dia. La tele era un somni i no sabia fins quan duraria. Van acabar sent cinc anys meravellosos.
I allà vas donar-te a conèixer amb la Batuka.
En Kike Santander, que era el productor de l’Acadèmia d’OT, un dia em va dir: “Que te parece si creamos, un concepto nuevo con tus coreografías y mi música” i així va sorgir la Batuka. Va ser un fenomen imparable. De les coses més importants que m’han passat a la meva vida!
L’altre dia vaig posar un post sobre aquella època i em van escriure demanant de fer cursos de formació de Batuka, però des del 2010 que ja no existeix. Va ser una gran pena i una gran pèrdua. D’aquestes coses que et passen i n’aprens molt.
I després van venir altres oportunitats?
Sí, i tant. Ara estic amb Zumba, amb un format que té un contracte de més de vint i sis pàgines amb lleis de Florida. Pel camí vaig dir que no a un projecte que m’oferia Universal, sobre Latin Hip. M’hagués encantat, però, per una part, sentia agraïment i respecte perquè Zumba ja m’havia contractat i, per l’altra, em sabia greu perquè era la competència del que era Batuka, i em dolia. Vaig posar per davant l’ètica.
Fer el que faig m’ha obert moltes portes com ser imatge de Reebok i altres marques com Nike. Em sento molt agraïda per tot el que he viscut.
Parlem de primeres vegades. Com va ser la primera classe de fitness a Puigcerdà?
Ara quan penso en aquella primera classe sé que la podia haver acabat d’una altra manera. Vaig dir “ja està” i tan feliç. Ara amb l’experiència, ho faria d’una altra manera, d’una forma més expansiva.
També recordo que vaig notar que m’apassionava i que volia dedicar-me al món de l’ensenyament. Estava una mica nerviosa, tot i que encara m’hi poso ara sempre que començo a fer una classe. Per moltes vegades que ho facis, sempre tens aquella petita por a dins.
I la primera vegada que vas triar una casa?
Quan vaig deixar Puigcerdà vaig venir cap aquí, a compartir pis amb un amic del meu germà, que estava estudiant. Jo llogava una habitació on hi estava durant la setmana i al cap de setmana tornava a Puigcerdà.
Al cap d’uns anys, vam prendre la gran decisió amb el meu germà de comprar un pis. En aquell moment era un pas enorme, per mi, perquè en el fons pensava que m’estava hipotecant per tota la vida. El nostres pares ens van ajudar molt. Després te n’adones que aquella casa és el teu espai, que tens alguna cosa pròpia, que inverteixes en alguna cosa que serà teva. Té sentit perquè no llences els diners. Aquella casa passa a ser el teu espai, que et ve de gust decorar per sentir-t’hi còmoda i bé.
Amb la teva feina ajudes molta gent a sentir-se millor amb el seu cos.
Sí, em sento afortunada perquè el comentari final de la gent que va a les classes és: “Que bé que m’ho he passat” o “que bé perquè aquesta estona no he pensat en res més” o “em fa feliç poder dedicar-me una estona per mi”. La gent no ve a les meves classes per perdre un quilo o dos, sinó per gaudir de l’experiència.
A la societat que vivim, molta gent se centra en l’estètica i, en canvi, el que jo els vull proposar és salut, que la gent se senti saludable, ja que així milloraran la qualitat de vida a llarg termini. Jo no valoro un professor per la seva imatge, sinó per la seva màgia, per com fa la classe i com tracta els alumnes.
I això és el que vull que els meus alumnes trobin en mi.
I la feina t’ha portat a viatjar pel món, oi?
Sí, és una de les coses que més m’agrada de la meva feina i he après a descobrir les característiques de cada país, el respecte a cada cultura.
He estat a Portugal, moltes vegades a Mèxic, Xina i Taiwan, Japó i mols altres. En cada un d’aquests viatges escrivia un diari. Amb el temps, rellegir-los ha estat un regal molt emotiu.
Una cosa curiosa és com cadascú viu l’experiència del ball. Mentre que a Llatinoamèrica tot són crits a l’acabar la classe, a països com Alemanya, o ciutats del nord d’Europa, no són tan creatius, però agafen les coreografies i els moviments amb molta rapidesa i consciència. Al Japó, ara que faig el flamenc flow, són uns fans i agafen els moviments amb perfecció absoluta. Quan vaig ser l’Índia vaig veure com cadascú ballava molt al seu estil, però amb molta energia, ja que hi posen tota l’ànima. Em van tractar amb molt d’afecte i atenció.
En canvi a Rússia, per exemple, volen ballar sense voler tenir gaire contacte. Havien de fer bachata amb parelles i va ser impossible. Brasil alegres, com ja m’imaginava. Als Estats Units, la nostra cultura pot aportar-los moltes coses que els manquen. A Abu Dhabi, Dubai, és curiós perquè van molt tapades, les classes separaren homes i dones i, a vegades, fins i tot s’aturen les sessions si hi ha pregària.
Una cosa que dic quan faig formacions a nous monitors és que a cada classe hi ha molta varietat, moltes maneres d’expressar-se, i que cal respectar el fer i el ser de cada de tothom.
Has pensat en crear el teu propi concepte de fitness?
Ho tinc en ment, ja que m’agradaria poder transmetre la meva filosofia de vida. Potser a vegades la gent només coneix la meva vessant pública i també m’agradaria explicar la meva experiència. El meu germà ho ha fet amb els seu concepte XT29 i n’ha escrit un llibre. Jo ho tinc pendent de fer.
Quins records guardes de les cases on has viscut?
De Puigcerdà, records de família, valors, el que realment soc jo ho he construït estant allà. De Barcelona, els primers anys van ser molt durs, vaig plorar perquè em sentia sola, però amb el temps vaig aprendre a ser responsable. No volia dependre dels pares i volia treballar per tirar endavant. Vaig fer-me meva la ciutat i m’hi sento lliure i tenir oportunitats.
Madrid va ser una bogeria, i una mica estressant.
Miami, va ser molt cultura fitness, sol, platges i, a vegades, tot semblava una mica superficial. Vam intentar posar en marxa la Batuka. Vam ser-hi sis mesos, però no va acabar de funcionar.
Què és el que més valores quan busques una casa?
Sempre miro l’energia que sento quan hi entro. Valoro molt les cases pràctiques, però alhora confortables. Que hi hagi llum, amb molt d’espai i sense gaires ornaments.
Et veuries deixant la ciutat per viure a prop del mar o la muntanya?
Ara de moment no perquè m’encanta l’enrenou de la ciutat. Però en un futur segur que sí.
Minimalista o una casa plena de mobles?
M’agradaria que fos minimalista, però ara està plena de coses.
Ets més de pintar la casa color blanc o amb tons càlids?
Ara la tenim amb tons càlids, amb colors terra clars. El meu pare ha estat pintor tota la vida i és ell qui tria els colors i els tons de casa.
Ets ordenada o tens el teu ordre?
Jo crec que sí, però tinc el meu ordre. Això de l’ordre és relatiu, depèn amb qui et comparis. Jo soc molt pràctica. Sé on ho tinc tot, però no em considero molt organitzada.
A meva feina sí que soc superorganitzada, amb la maleta, amb el material… Quan faig classes sempre ho porto tot ben ordenat, amb roba de recanvi. Fins i tot una cosa que faig és maquillar-me i arreglar-me perquè crec que al gimnàs també cal anar-hi ben guapa! Has d’anar-hi ben vestit amb conjunts xulos, també és una forma de cuidar-te.
Com tries les músiques?
Trio aquelles que m’inspiren. Intento posar sempre músiques que transmetin alguna cosa, sobretot quan faig flamenc o millor dit flamenc flow. Crec que la música ha d’emocionar. Intento buscar una mica de tot.
Com t’inspires per fer les coreografies?
Em preparo les coreografies amb molt de temps. Però em passa una cosa curiosa. Sento la música i sé quins moviments fer o quina expressió és la més adequada. És una cosa innata.
I els teus projectes de futur?
Per aquest any, voldria que es consolidessin els projectes que tinc: el Zumba i el Flamenco Flow. També volem fer el llançament del P13fit, que és un mètode d’entrenament creat per en Jose Manuel Pinto, i el meu germà i jo en som cofundadors. Sabem que ens cal fer molt de màrqueting per donar-ho a conèixer i tenir més seguidors.
Vull que tot es calmi i, a poc a poc, tornar a viatjar que és el que més m’agrada.
