Avui em fa molta il·lusió parlar amb un dels actors més coneguts i estimats de Catalunya. La seva vida ha estat sobre un escenari, davant d’una càmera o dins d’un estudi, posant veu a actors de tant renom com Woody Allen o Rowan Atkinson.
I és que, per a molta gent, Joan Pera i Woody Allen gairebé podrien ser la mateixa persona. Però més enllà d’això, en Pera ja fa 27 anys que, ininterrompudament, es guanya la simpatia del públic del Teatre Condal. Èxit rere èxit, durant molts anys amb el seu amic Paco Morán i després en solitari.
Pocs actors poden presumir d’una trajectòria com aquesta i ell, que podria, no ho fa. Sempre ha estat una persona propera i afable, que no ha donat cap importància a l’èxit ni a la popularitat perquè allò que veritablement li importa és la vida.
Joan, què és per tu la llar?
És el meu equilibri, el punt de refugi. La vida és lluita i la llar és refugi i, en el meu cas que tinc sis fills, és el punt de retrobament amb la família.
Ets nascut a Mataró, continues vivint a la teva ciutat?
Sí! Bé, de fet, tècnicament casa meva és a Argentona, però els de Mataró i els d’Argentona sempre hem viscut barrejats. És una qüestió de terme municipal. Però de cor, visc a Mataró.
Com recordes la primera vegada que vas triar una casa?
Ja fa 50 anys, quan ens vam casar amb la Meri! Jo no tenia un sou fix i, per això, no podíem pensar en comprar una casa i vam anar de lloguer. Vam tenir sort perquè va quedar buit un àtic davant del mar, molt a prop de casa dels meus pares. Va ser una meravella.
Recordo el goig de tenir aigua calenta! A casa els pares no n’hi havia! El vam arreglar molt al nostre gust, senzill, però amb coses importants per a tots dos. Vam viure-hi uns 12 anys, fins que vam tenir els 3 primers fills. Aleshores, a través d’una cooperativa, vam comprar la caseta on ja hem viscut sempre.
Segur que per feina has viatjat molt, tant dins com fora de Catalunya. Quins records guardes de les cases on has viscut?
Doncs la veritat és que he treballat a la resta d’Espanya algunes vegades, però la major part del temps he estat treballant a Catalunya. Me la conec molt i molt bé, i n’estic enamorat. M’enamoren especialment les casetes típiques d’Olot, de Súria, de Girona i de molts altres indrets on és una meravella viure-hi, encara que sigui durant un període curt de temps.
L’encant del pobles és difícil d’igualar.
Què és allò que més valores quan busques una casa?
La lluminositat és molt important. Quan vaig a casa d’algun dels meus fills que viuen a Barcelona, al casc antic, em costa molt acostumar-me a no veure el sol. I el barri es fantàstic i hi tens de tot, però m’hi falta la llum.
Per mi, allò de sortir de casa de bon matí i poder veure com surt el sol i es va fent de dia, és vida.
Moltes de les obres que has representat passen en una casa. Com era la casa de la Extraña pareja? I la de la Jaula de las locas?
A La Extraña Pareja era una casa de disseny. De fet, l’havia ideat un fill de l’arquitecte Buïgas i tot era molt modern i fashion. I la de La Jaula de las Locas era una mansió molt especial perquè els seus propietaris eren dos gais molt extremats que, quan els visiten els futurs consogres, han de canviar-ho tot per dissimular. Era un bogeria! I la casa també!
Tu que has estat la veu de Woody Allen, com t’imagines la seva casa?
De fet, tot i que no he estat mai a casa seva, puc dir que és molt com ell!
Al seu darrer llibre A propósito de nada explica que, quan al cap d’uns anys ja va ser prou ric per comprar-se un àtic espectacular i caríssim als voltants de Central Park a New York… va tenir-hi goteres i havia d’anar amb cubells per tota la casa per recollir l’aigua. Woody Allen en estat pur!
La teva casa és més aviat minimalista o ben carregada de mobles?
A casa meva hi ha de tot!
Primer perquè està plena de records meus, però a més, tenint 6 fills, encara hi ha coses de tots ells: roba, coses de l’escola, aquelles coses típiques que no s’enduen però que tampoc et deixen llençar… En fi, de tot!
De fet, aquests mesos que ens hem hagut de tancar a casa, he pensat molt i m’he parat a observar cada detall, cada objecte, cada quadre, cada premi, cada llibre… Perquè tot, absolutament tot a casa nostra, té una història darrera, no hi ha res gratuït. I m’ha fet pensar que, amb tot el que he fet, potser m’he fet gran!
I ara, que torno a ser al teatre, al mateix teatre on fa 27 anys que actuo ininterrompudament, on el meu camerino és casa meva i està ple d’objectes que m’han anat regalant, penso que el camí que he fet ha estat llarg.
A l’hora de decorar, t’agraden els tons càlids o els freds?
Em sap greu dir-ho, però soc de tons càlids! Dic que em sap greu perquè el blanc és la modernitat, però casa meva ha de tenir tons càlids. El lloc de vida, de trobada, ha de ser d’un color que escalfi.
A casa tens un lloc on assages els guions?
Sí, i tant! Tinc un despatxet, tant ple de coses que de vegades penso que si algú hi entrés, m’esbroncaria per desordenat. Perquè tinc tantes obres de teatre, vídeos, discos de música i papers, que és un autèntic desastre.
És un espai petit, però amb llum i amb vistes a la natura. M’hi sento molt a gust. També hi tinc la meva estufeta, perquè escalfar tota la casa triga molt, i a més, la meva dona em renya!
Durant la pandèmia casa teva ha estat el centre d’una sèrie de vídeos: Els Pera confitats. Explica’ns com ha anat l’experiència.
Sí, a més, va coincidir que el meu fill Roger, que viu a Barcelona, es va instal·lar amb nosaltres durant el confinament. Ens va anar molt bé a tots. A ell, perquè estava acompanyat, i a nosaltres perquè es feia càrrec de fer la compra i així no havíem de sortir. I allà, tancats a casa, ens vam inspirar per fer els vídeos i passar l’estona. I la veritat és que vam riure molt i vas ser una forma de portar més bé la situació i intentar alegrar una mica els dies a la resta de gent.
Ets molt ordenat… O tens el teu ordre?
Mira, jo vinc d’una època en què per la educació que rebíem, la veritat és que els nois no érem gaire ordenats. A casa érem quatre germans, tot nois, i la pobra mare anava darrera nostre fent-ho tot! Ara tot això ha canviat, per sort, i faig el mateix que la meva dona. El que més mandra em fa és fer el llit. Això d’haver d’anar d’una banda a l’altra és molt pesat!
I ara sí, el teu racó preferit és…
El meu i el de la Meri és la sala d’estar. Hi tenim dos sillons on seiem els dos i, quan venen els fills i els nets, tots es posen a terra, sobre una estora que tenim allà mateix. Hi ha una llar de foc que, encara que la meva dona es queixa per la brutícia, l’encenem quan fa fred i estem tots junts en aquell racó, és molt acollidor.
