- Com et defineixes?
Em defineixo com una persona de 61 anys, pare de tres filles. Una cosa que em diferencia possiblement de molta gent és, que m’encanta la feina que faig. Gaudeixo molt i estic les 24 hores pendent d’intentar fer el millor i superar-me. M’agrada posar-me reptes per fer coses diferents.
- Què és per a tu la llar?
A principis de la meva carrera a la llar hi vaig estar poc. No la gaudia, no la gaudia com possiblement la puc gaudir ara. Nosaltres per la feina, estem acostumats sempre a estar amb molta gent, en bullicis, en avions o de viatge. També hi ha moments de soledat i d’ella sempre s’aprèn.
Per la feina he de descansar, ja que tinc més cansament psíquic, que físic. Has de pensar, cada vegada més bé en les paraules que utilitzaràs, el to o l’humor que has de fer, depenent evidentment de la gent que tinguis davant. Però la llar és on he trobat aquest punt de relaxació i de descans que possiblement, en la primera època de la carrera no tenia.
- Com vas descobrir la teva vocació d’humorista?
Jo tinc disfèmia i he sigut tartamut. Bé, soc tartamut i ara soc la imatge de l’Associació de Disfèmia de Catalunya, des d’on intentem lluitar perquè la gent que tingui disfèmia vegi que té cura i que, òbviament, és una qüestió més emocional que una altra cosa. I t’ho dic per aquesta vocació meva, la vaig descobrir a l’escola, on els companys del col·legi es reien de mi, i jo ho feia cada vegada més i expressament. I aprofitant aquesta virtut, i òbviament treballant el tema de l’humor, però sobretot un humor molt específic.
Al principi, evidentment, feia molta imitació i ara faig una cosa més transgressora. Vull que les imitacions tinguin un missatge, per crear una cosa molt més meva. Tot està inventat, però intento fer coses diferents. I a partir d’aquí, doncs, intento treballar-m’ho molt bé, mirar-me molt on vaig… Soc esquemàtic amb la feina en el sentit que sempre arribo tres o quatre hores abans per canviar-me de roba, per veure l’espai, per adaptar-m’hi.
A partir d’aquí intento fer la feina el millor que pugui, ja sigui ràdio, televisió, cinema, etcètera.
- Com va ser la primera vegada que vas debutar amb un show d’humor? La primera vegada que vas presentar el teu primer programa de tele?
La primera vegada que vaig debutar en un xou d’humor i fent un programa a televisió, va ser amb 3 Pics de Repicó. Jo ja havia fet actuacions en directe però no a la televisió. Vaig acompanyar al Toni Basses, gran persona i gran presentador. Eren els meus inicis, i per mi seguir un guió era horrible.
L’anècdota és que jo havia de fer un speech de dos minuts i mig, i el vaig fer en un minut deu. Amb les preses i els nervis, ho deia tot ràpid per intentar treure-m’ho de sobre. Allà vaig estar un parell de temporades i van ser els meus inicis. Va ser una experiència fantàstica.
Després vaig seguir fent altres programes d’humor i vaig participar en el programa “Si lo sé no vengo” amb el Jordi Hurtado.
Després vaig presentar “La batalla de les estrelles” amb Bertín Osborne, on participaven famosos que feien proves. També vaig treballar a Telecinco, també vaig presentar el primer karaoke que es va fer a aquest país, el “Ven a Cantar” amb la Maria Abradelo. Vaig treballar molt, però també vaig patir molts nervis sobretot per intentar dissimular la meva disfèmia i que a meitat de la gravació, no m’enganxés.
Jo venia de tenir sempre públic en directe. I a la televisió això era ben diferent. Quan hi havia públic al plató era fantàstic, però quan no hi havia públic, tot se’m feia bastant estrany. Però sempre vaig intentar fer tot el millor possible.
- I la primera vegada que vas triar la teva casa?
Jo vaig néixer en un pis a Esplugues de Llobregat. Després vaig anar a parar a un pis que tenia la meva exdona a Sant Just d’Esvern. De Sant Just d’Esvern vaig agafar una torre adossada a S’agaró, que vaig decorar com m’agradava. Després de S’agaró vaig anar a Sant Pere de Ribes, a una casa gran fantàstica. Quan em vaig separar vaig venir a viure en una planta baixa a Sant Esteve de Sesrovires. La llar sempre ha sigut per mi una cosa diferent. He viscut en diverses cases i diferents i he intentat fer-les còmodes i fer el niu el més habitable possible.
- Portes molts anys als mitjans de comunicació de tot el país. Has vist, com qui diu, néixer la televisió… Què en destaques d’aquest món i quins records guardes?
El món de la televisió és, com et diria jo, és fantàstic, és maquíssim, però ha degenerat bastant. Jo feia una televisió per intentar divertir. Després tot es va anar derivant a quelcom superficial. I ara que ja hem tocat fons sembla que s’està invertint en programes, per intentar que la gent gaudeixi. Hem passat una època d’una falta de talent increïble.
Recordo que a TV3, hi havia programes molt familiars i molt divertits. Llavors, avui crec que manca una miqueta aquest punt de falta d’humor i de diversió.
Jo crec que la televisió està per educar i per divertir. L’aspecte dolent de la televisió és que has de jugar amb una audiència i això a vegades pot marcar els continguts…
Has fet de presentador, humorista, cantant…T’agradaria explorar alguna altra faceta?
A veure, he fet una miqueta de tot. Fins i tot he fet teatre. Vaig fer una obra amb l’Àngel Alonso, (el director de la “Extraña pareja”) que es deia “El camino de Santiago”, que eren 30 personatges de guió. Va ser una experiència molt, molt fantàstica. He presentat, he cantat, fet ràdio i cinema. Una miqueta de tot. Bé, no he fet musical, però jo al teatre sí que cantava. També he fet doblatge cosa que m’agrada molt.
A mi possiblement m’agradaria fer un talent show a televisió, no? Una manera de fer entrevistes diferents, no només buscant artistes que teòricament busquin la seva promoció, sinó parlant de la persona que hi ha darrere de l’artista.
Crec que falta molt el sentit de l’humor i el sentit comú.
- Quin és aquell projecte del qual has format part i més t’ha agradat?
Sempre penso que els projectes són els que t’han que venir. Un projecte que recordo, era el programa “Surti com surti” que érem com una família. Era un programa de televisió a TV3 en que fèiem gags d’humor per a nens i que la màxima audiència eren nens. Era un humor net, un humor que sempre m’ha agradat a mi.
També he fet programes de ràdio, com a L’Òndia a Catalunya, on m’acompanyaven molts professionals que eren amics i gaudia molt als matins.
Ara possiblement estic en un repte amb una productora que es diu “Fils Comestibles” del Pep Sala, intentant fer una sitcom mímica.
L’única cosa que em falta fer són coses mímiques. Ho havia fet amb gags d’humor, però ficar-me un personatge que no parla és complicat. I ara estem en aquest projecte treballant.
- Quin referent vas tenir i quin projecte et va ajudar a ser el que ets ara?
Saps què passa que no he tingut mai un referent humorístic sempre he agafat una mica de molts. M’agradaria la intel·ligència que tenia Pedro Ruiz. La conya que tenien en el seu moment els Martes y 13, el directe que té, el Jorge Canaval dels Morancos. M’agrada l’expressió corporal de Benny Hill. Els gags que fan amb mímica el Tricicle, i m’agrada Mister Bean.
M’agrada aquell humor una miqueta que toqui un punt transgressor. M’han arribat Eddie Murphy, per exemple, que molta gent el veu d’actor i jo el veig com un humorista. També la part còmica i ràpida del Pepe Rubianes, no?
En aquest sentit, sempre he buscat referents per intentar guiar-me. Jo quan era jove em posava en una discoteca (jo no tenia un duro) i mirava tots els humoristes que venien allà i intentava veure què és el que feien i m’estudiava el públic a veure com reaccionaven.
Llavors això em va servir molt d’escola. Però afortunadament referents n’hi he tingut molts. Jo vull lluitar i lluito sempre perquè el monòleg és un món molt maco per arribar a l’espectador.
A mi m’agrada un xou en el qual puguis cantar, que la gent pugui riure, pugui plorar, pugui pensar, pugui fer moltes coses i que la butaca gaudeixi.
- Es neix humorista o se n’aprèn amb el temps?
Jo crec que es neix. El que passa és que després t’has d’anar preparant. Però, per exemple, en el meu cas, jo soc un tros de troncs, no? Perquè no he fet cant, no he fet expressió corporal, no he fet dicció i fins i tot tinc la disfèmia.
A base de treballar, he anat polint, treballant i anar fotent-li canya. Intentant fer coses que possiblement, evidentment, en una escola hagués anat millor però a mi em va sortir així. No és que vull dir que és bo el que jo he fet i que la gent faci com jo faig, al contrari.
Jo he agafat experiència a base de fixar-me molt, aprendre molt, escoltar totes les crítiques, les bones evidentment deixar-les i de les dolentes, aprendre una miqueta i saber. I posar-me notes a cada actuació. M’agraden els reptes i així no t’adorms.
Jo tinc una feina que si la gent riu és bo i si no riu no ets bo. Llavors, a partir d’aquí la qüestió és aquesta, fer que la gent gaudeixi i es desinhibeixi dels seus problemes.
- Per la teva feina has viatjat a altres països? Com ha estat la teva experiència?
Sí, l’experiència ha sigut molt maca. He viatjat a fora, fent moltes convencions per tot el món. I descobreixes que amb la veu, el fet de cantar encara que no t’entenguin, uneix des d’una senyora de fer feines a una sala d’Ankara a Turquia, o un senyor en una haima o deu de l’equip de Sòcrates fent una reverència a l’escoltar un tio fent diferents veus. Van al·lucinar. He viscut moltes experiències molt enriquidores i reconfortants. He viscut una experiència molt gran a l’anar al Casinos de Puerto Madero de Buenos Aires. Fer-los riure era tot un repte.
Vull dir sempre heu fet reptes d’anar a buscar coses a veure si era veritat que jo tenia aquell do de fer riure. Però sempre el meu toc diferenciat és la veu. Sí, sempre he intentat amb la veu arribar molt més enllà.
- Com és el teu dia a dia? Tens nous projectes?
El meu dia a dia és anar treballant. Surto a caminar, jugo a golf, faig gimnàs, camino, penso en la propera funció que tinc, penso en projectes nous, amb idees, en conceptes… Soc d’aquells que penso que tinc una idea fantàstica, dormo i el dia següent penso que és una ximpleria. Però bé, de 15 xorrades, només que tregui una, per a mi ja està molt bé. Intento sempre estar al dia. Ja et dic, pensant en la propera actuació i en projectes, i coses innovadores que a mi em motivin per intentar fer-les realitat.
Parlant de les cases:
- Al llarg de la vida has viscut en moltes cases…Quin record guardes de cada una d’elles?
De les cases que he tingut sempre he guardat un bon record perquè m’ha costat molt tenir-les. Però crec que mai he tingut la casa que m’hauria agradat per què tinc una idea de casa diferent.
Jo faria una casa que teòricament l’entrada interna seria pel pàrquing. En el pàrquing, evidentment, ja faria una mena de vestidor-dutxa, perquè jo quan vingui a casa em tregui totes aquelles males energies que pugui portar a la roba.
La casa meva hi hauria dos ambients. Una part més íntima: dormitoris, lavabos…
I a l’altra banda, cuina menjador on els amics puguin venir. Que els amics puguin entrar a la sala, per la porta normal, on deixin les sabates i puguin tenir unes sabatilles per estar més tranquils i còmodes. Aquesta part també hi hauria la sala de jocs, barbacoes, etcètera, perquè vinguin a gaudeix de la casa. I evidentment, unes entrades i sortides còmodes.
També faria a la casa amb un racó del silenci, un racó d’idees, amb imatges, olors.
Encara avui en dia hem de millorar les construccions de les cases que siguin més autònomes, amb plaques solars, amb un lloc per fer esport amb oxigen… Això és la meva idea.
- Què és allò que més valores quan busques una?
Valoro és que estigui en un lloc que m’agradi. Un lloc que estigui comunitat. Abans buscava que tingués a prop un col·legi.
Fixa-t’hi que els artistes sempre busquem cases a fora. Busquem cases que estiguin fora del món del soroll, en pobles una mica llunyans, en urbanitzacions. Jo per exemple ara visc a un camp de golf a Sant Esteve de Sesrovires. Tinc una particularitat, que la meva parella viu al número 8 i jo al número 12. Què significa això? Clar, vivim segones les nostres opcions. Ella té el pis, ben decorat i és espectacular. I jo tinc el meu pis d’home, amb pantalla gran, bar, sense cadires. No hi ha res, no hi ha quadres, ni hi ha nevera.
Nosaltres estem còmodes vivint així i sincerament és una bona idea. Tothom que ve a casa diu: “ostres tu, quina passada, quina idea més bona!”.
- Et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
Jo sempre he viscut a prop de mar. Ara, per exemple, visc a prop de la muntanya, a faldes de Montserrat, però sí que m’agradaria viure davant del mar. Però bé, encara tenim aquella possibilitat a veure si encara trobem aquella casa que t’he dit abans i que a l’última part de la meva vida pugui gaudir. Si no sempre tindré el somni.
