A vegades la vida et fa regals meravellosos i et porta descobrir persones que fan que el món sigui millor. Això he experimentat xerrant amb la Judith Forner: sensibilitat en estat pur, lluitadora, tenaç, i generosa en tots els sentits. Podria ser referent per molt joves, on emmirallar-se per viure amb valors en aquest món. Estima el seu art, i ha trobat un lloc on brillar, però també és conscient que a vegades cal reinventar-se i tocar de peus a terra per tirar endavant. Segur que algun dia, no gaire llunyà, en sentireu parlar molt d’ella, i us enamorarà amb la seva veu, la seva dolçor i la seva profunda mirada.
- Com et defineixes?
Em defineixo com una persona vital, inevitablement lligada a l’art i a tot allò que toca la vulnerabilitat humana com a manera de sobreviure i trobar sentit al no sentit de viure. Apassionada, amorosa, explosiva i honesta.
- Què és per a tu la llar/la casa?
Sento que tinc dues cases, dues llars:
Casa meva, la meva llar, el lloc on visc amb el meu gat Miso (sí, com la sopa de miso), és aquest tros de món on per fi descanso de tot el soroll extern, aquest lloc on per fi em rendeixo, em guareixo, regenero energies i paeixo tot el que he absorbit del món.
Casa els meus pares, la meva llar d’infància, el lloc al qual vaig quan necessito tornar al caliu del ventre d’una mare, és aquesta casa de 3 plantes on es guarden totes les memòries dels anys. Aquestes 4 parets on hem crescut, on hem après a equivocar-nos, a estimar, a compartir, a patir, a perdonar-nos. Aquest lloc on mengem junts i païm junts mirant una pel·lícula després de dinar. Aquest lloc on tot reposa i alhora tot està en moviment, aquest lloc on el temps s’atura i tornem al primer dia que vam començar a ser una família de 4.
- Com vas descobrir la teva vocació?
La vaig descobrir veient el Musical de Grease, gaudint dels teatrets de titelles de diumenge que el meu germà em regalava, vestint tots els tacons de la meva mare mentre m’iniciava amb el ballet al menjador de casa. Quan tenia 7 anys durant les improvisacions de teatre a l’Escola Helena Munné, quan posava tots els peluixos en fila i els explicava totes les lliçons de l’escola mentre reproduïa els enfadaments de les meves professores i professors. En definitiva, la meva vocació té tant a veure amb la meva essència, era tan inevitable que en els meus anys adolescents més dispersos la meva mare em va apuntar a les proves de l’Institut del Teatre perquè no hi havia res a casa que tots tinguessin més clar.
- A casa teva sempre et van recolzar en la teva vocació?
Sempre. Com la cosa més coherent de les meves tries vitals. Sentia que triar aquesta vocació, el teatre, tenia molt poc sentit en l’àmbit laboral pels meus pares, però tot i això, era impossible anar en contra de la meva natura i ells com a pares sempre ho han donat tot perquè l’única dificultat fos el que em trobaria de portes cap enfora. He pogut desenvolupar-me i formar-me com a actriu sentint tot el seu suport darrere. Crec que no sempre han tingut fe en què m’hi pugui dedicar al complet, cosa que m’ha fet molt de mal tot i jo tampoc creure-hi, però per boig que fos sempre han estat disposats a encoratjar-me amb allò que el meu cor intueix i em demana.
- Parlant de les primeres vegades… Quina va ser la teva primera obra de teatre? Quan vas debutar com a actriu? Com va ser la primera vegada que vas escollir la teva casa?
La que sento que va ser la meva primera obra de teatre i la mateixa amb la qual debuto com a actriu és ‘‘Tàrtar’’. ‘‘Tàrtar’’ neix gràcies a l’excusa del meu Treball Final de Grau de l’Institut del Teatre amb l’objectiu de poder assolir el Títol Superior en Art Dramàtic. La idea original de la peça era una cosa que feia molts anys que volia desenvolupar i portar a un escenari i amb 5 amics més la vam aixecar tot fent un procés de creació col·lectiva. Una bomba de rellotgeria quant a emocions, burocràcia, responsabilitats, empoderament i un etern, etcètera d’aprenentatges i guanys pel cor. L’obra la vam estrenar a Dau al Sec el setembre del 2023 i va ser una experiència única, del resultat de l’obra me’n guardo el més respectuós silenci dins.
La primera vegada que vaig escollir casa meva va ser quan necessitava trobar un lloc on poder bolcar-me sencera sense sentir cap judici. Fa 3 anys vaig decidir que necessitava independitzar-me per poder donar espai a totes les coses que tenia dins, com una manera de parir-me a mi mateixa, deixar anar tot el que vivia a casa meva que no m’ajudava i reaprendre de quina manera jo necessitava viure per estar bé. Tot i que era una casa de família, la vaig triar amb tot el meu cor com l’única opció possible per acompanyar-me en el moment que estava travessant.
- Actualment, ets una dona amb moltes feines i activitats… Explica’ns
Combino els meus estudis de Psicologia Gestalt amb la constant recerca de feines de ficció, la venda de cara al públic a una formatgeria de Sants que es diu Llet crua i el meu projecte de cuina Escura’t que utilitzo com a vàlvula d’escapament, divertiment i inspiració. Esporàdicament, també realitzo tastos de formatges per grups d’adults i nens, privats i per festivals de slow food.
A vegades sento que és esgotador combinar tantíssimes coses, però llavors m’adono que no sé estar-ne només amb una. Fins que no acabi els estudis i em pugui centrar en el meu projecte artístic o toco tantes tecles com passió sento o m’enfonso!
- Parlant del teatre… Qui va ser el teu referent/a?
Em fa molta gràcia confessar que el meu primer referent va ser l’Emma Vilarasau a la sèrie de Ventdelplà, pensava: com pot ser que en una persona hi hagi tantíssima poètica i dramatisme? Sempre m’han encantat les clàssiques pel·lícules franceses on no passa res, però, acabada la pel·lícula, torno a la meva vida sentida que la protagonista ha quedat enganxada a cada gest meu, a cada manera de mirar, de sentir, de ser-hi. Com si la pel·lícula i les vivències dels seus personatges em regalessin l’oportunitat de materialitzar un homenatge a les diferents maneres de sentir i de percebre la vida.
- Quina ha estat la teva experiència?
He pogut participar en curtmetratges, videoclips, obres de teatre representades a l’Institut del Teatre i altres petits projectes que he acceptat perquè anaven en completa sintonia amb els meus valors i el que a mi m’inspira. M’he descobert com a cocreadora amb la peça ‘‘Tàrtar’’ i actualment he fet un curs de Teatre Gestalt i, el que més ha marcat un abans i un després en la meva manera de concebre l’art, ha estat el curs que he fet de ‘’Clown Essencial’’ amb Alain Vigneau; allà he pogut per fi trobar l’equilibri perfecte entre expressió artística i acompanyament terapèutic.
- De quina obra estàs més orgullosa?
No sé si s’ha notat, però ‘‘Tàrtar’’ ha estat sense dubte el motiu de més orgull de la meva carrera artística. Poder agafar el fertilíssim ressò del TCA que vaig viure d’adolescent i, gràcies a tota la companyia i el text de l’Alberto Ramos, fer-ne a l’escenari una festa a través d’una història distòpica que barrejava acidesa, humor i drama va ser -senzillament- una manera inoblidable i absolutament preciosa de dignificar el meu dolor d’infància. Com si hagués agafat la ferida més nuclear i existencial de la meva història i l’hagués convertit en una pijamada popular.
- En quin tipus de gènere teatral et sent més còmode?
Em sento a gust en tots els registres. La comèdia se’m cola per tots els forats que troba, però gaudeixo profundament posant-me en un drama.
- Creus que els joves actors i actrius teniu oportunitats per demostrar els vostres talent?
Crec que el món és allà fora, està servit per totes amb milions d’oportunitats i sempre n’hi ha de trobar l’espai on tu pots demostrar el teu talent. També m’adono que m’han calgut molts anys per veure que no tot acaba al Teatre Lliure i al meu nucli petit barceloní. De la mateixa manera sento que he quedat atrapada desitjant formar part d’una ‘’roda’’ que en el fons no existeix ni té feina per totes, invertint en aquesta idealització tantes energies que després no tinc per lluitar amb els meus projectes. També sento que, cabuda com soc, no vull deixar anar encara aquesta opció, encara que això em faci mal i em mantingui vivint amb una sensació de contradicció i, no ens enganyem, falta de salut i excés d’ego. També penso que si no estàs preparada per engegar amb un projecte propi i/o amb amics o companys d’ofici o si no ho estàs per passar-te les setmanes lluitant càstings, buscant oportunitats i gosant vendre’t allà on sigui sense tenir res del cert a canvi, no hi tens massa a fer amb aquest ofici.
- S’han posat de moda els musicals, i en això ens guanya Madrid. Què li falta a Barcelona per tornar a ser protagonista del teatre i altres arts?
Diria que ens falten més colors, gosar més, jutjar menys, anar a Madrid i empapar-nos del que fan allà que ens agrada, escoltar què ens diferencia i anar-hi de cap, provar coses noves, agafar cares noves, textos nous.
- També has fet curts i has participat en sèries. Com has viscut aquesta experiència?
Sempre ho visc com la millor de les experiències, el clima que es crea durant els rodatges és una petita família que m’acompanya sempre acabat el projecte. Això fa que els meus dubtes o inseguretats com a actriu es dissipin, sempre m’he sentit molt acompanyada i cuidada i això m’ajuda a poder creure en el que faig i en com ho faig.
- Ara estàs estudiant psicologia per poder fer teràpia a través del teatre. Quins beneficis aporta?
Més aviat em pregunto quins beneficis no aporta. Jo crec en sanar, crec que podem reedificar els dolors d’infància, donar-los una lectura més actualitzada, amorosa, des de tot el que ara l’adulta ja pot responsabilitzar-se, més àmplia, més compassiva, més divertida. I, sense cap mena de dubte, l’art i el teatre em sembla el camí més divertit i plaent d’arribar-hi. La clau del que aporta, segons tots els processos que he tingut el plaer de viure i acompanyar, és la següent: una torna a aquell lloc antic on alguna cosa va quedar trencada per allò que no vas poder dir o fer, se’n responsabilitza, ho dignifica, ho expressa sense ni un filtre i així torna al seu present amb aquell capítol per fi conclòs i un suplement de força, dignitat i llibertat per continuar amb la seva vida.
- Et veus escrivint algun la teva pròpia obra de teatre? Com seria?
Ara mateix em veig més a l’altre cantó que escrivint, però m’hi podria veure en un futur. Per mi escriure és inevitable quan has viscut i sentit tant que necessites fer-ne un homenatge. Tinc la sensació que quan hagi pogut experimentar la formació de El camino del Clown amb Alain Vigneau sí que pot ser que m’arribi la necessitat de parlar del que he vist i sentit i fer-ho des d’aquest nou registre.
- No es pot viure del teatre oi? I tu t’has reinventat convertint-te en una especialista i experta en formatges? Què t’aporta i què t’uneix amb les teves altres professions?
M’aporta pau, tranquil·litat, estabilitat per poder des d’aquesta seguir perseguint els meus somnis. M’uneix i em nodreix en el sentit que a Llet crua estem sempre treballant amb matèria viva, formatges artesans que són el que són pels seus èsters en l’aire, per la seva microbiologia pròpia, l’ecologia única dels seus ferments i llevats espontanis que fan que cada peça de formatge sigui diferent de l’anterior. D’alguna manera, mentre cuino lentament el que serà el meu projecte i sofregit, em nodreixo d’un producte com el formatge que és viu com la terra i que és fruit d’allò efímer com el teatre.
- Què aconsellaries als altres joves que volen estudiar teatre?
Que ho facin! Que no dubtin a fer-ho si ho senten així! Que busquin l’escola que més els inspiri, que no es creguin que tot acaba als teatres grans, que viatgin, que demanin ajuda a aquelles que els ha sortit bé. Que no tinguin por de reinventar-se, canviar d’opinió, de registre, de ciutat, d’escola. Que gosin ser honestos amb el que de debò senten que han vingut a fer a aquest món.
Parlant de tu…
- Has viscut a moltes cases? Quins records guardes de cada una?
He viscut a dues cases en total. De la primera només recordo els dies de Nadal i anar corrents a guardar les sabates quan arribàvem a casa molt cansats. De la segona, on encara viuen els meus pares, ho recordo tot. Cada diumenge compartit, cada pel·lícula, cada porta tancada de cop amb força i dolor. D’alguna manera, aquella casa és la meva família sencera, el meu món sencer, aquella casa soc jo.
- Com és la casa de la Judit?
Casa meva és sinònim de cura. No hi tinc res que no m’inspiri, res que no em suggereixo que mereixo cures, carinyo, tendresa, aixopluc. Necessito veure allà on miro bellesa, llum, espai, inspiració.
- Què és allò que no falta mai a casa teva?
Plantes, formatge, tasses i plats de ceràmica antics i preciosos, detalls que guardo de la gent que estimo, quadres, fusta, mantes, utensilis de cuina inspiradors.
- Què és el que més valores quan en busques una?
Que tingui espais on reposar, llocs on estar-m’hi durant hores.
- Et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
No ara mateix, però sense dubte sí. Abans deixaria la ciutat per viure vora el mar, però també adoro la muntanya. Ho faria per aprendre a respirar més lent i millor.
- Tens una casa minimalista o plena de mobles?
Minimalista, sense dubte. Necessito que els espais respirin per poder respirar jo i necessito sentir que no tinc més del que necessito.
- Hi ha algun objecte que sempre t’has endut amb tu a totes les cases?
El meu peluix Víctor que m’ajuda a fer un treball diari amb la meva nena interior i una manta blanca que em recorda que a casa soc jo.
- A l’hora de pintar una casa, t’agraden els tons càlids o el blanc?
Ara mateix l’única resposta possible és blanc. Em canso ràpidament de les coses, però, en canvi, el color blanc (sobretot combinat amb pedra o fusta) no em cansa mai.
- Tens un racó de la casa on t’inspires o et prepares les obres?
Sí! Sempre vaig canviant la disposició dels mobles de casa meva per deixar una zona nova i preparada per les lectures, estudiar text o inspirar-me. Acostuma a ser un sofà individual sobre una catifa molt agradable amb mantes i coixins per si en un determinat moment necessito anar per terra i una petita tauleta al costat per si és l’hora del te o el cafè.
- Ets molt ordenada o tens el teu ordre a casa?
Necessito i m’apassiona l’ordre, que tot estigui al seu lloc. Tot i així confesso que puc ser més tolerant amb la brutícia, no em molesta tant, en canvi, sempre poso totes les coses al seu lloc i deixo la casa endreçada a cada moment.
- Si tornessis a començar, et dedicaries al mateix i ho faries de la mateixa manera? Què canviaries?
Em dedicaria al mateix. Ho faria exactament de la mateixa manera. No canviaria res. L’autoestima amb què ara em descobreixo i visito al món és gràcies a haver passat per cada punt per on he passat. Els respiro i els vull dignificar tots. El millor està per venir, ara que confio en mi i en el meu passar per la terra, però el millor també ha estat poder-me equivocar i haver triat cada petita cosa que he triat.
- Quins són els teus projectes i reptes de futur?
Començar la formació de El Camino del Clown i solidificar allà la meva manera d’acompanyar terapèutica i artísticament al mateix moment que agafo projectes d’interpretació i, preferiblement, de cinema (francès, si pogués ser!:P).
