Penso que hi ha poca gent que no conegui en Màgic Andreu. Ell, per aquells que ja tenim una edat, va ser una inspiració pel seu bon humor, per la seva màgia i per la seva manera de fer. Va entrar a les nostres cases a través de la televisió, amb les seves super medalles, i aquelles mans que feien realitat tot allò que les nostres ments podien imaginar. Però, fora dels escenaris, és una persona brillant, propera i amb un gran cor. Cada dia segueix inventant nous trucs per fascinar-nos i emocionar-nos, fent-nos creure que la màgia és el pont entre allò visible i allò invisible, entre el pensament i el cor.
Com et defineixes?
Caram, bona pregunta! Em defineixo com un persona enamorada de la vida, com una persona que l’ha viscuda. Et diria que em defineixo com un il·lusionista de la pròpia vida.
Què és per a tu la llar?
És el meu temple. Crec que les llars han de ser els temples de les famílies o d’una persona. Allà on es reuneixen les coses bones i les que no ho són tant. Allà on es solucionen els problemes, allà on es plora o es riu. Crec que és una part del cor de cada persona.
Com vas descobrir la teva vocació?
Sincerament, per error! Jo havia fet teatre tota la meva vida i en un espectacle vaig voler fer màgia i, per error, em van caure totes les cartes a terra i la gent va començar a riure com bojos. Com a resultat, em van contractar durant tot un mes. Només perquè tirés les cartes a terra. Això va passar en un pub que es deia Els Ninots de Mataró. I a partir d’aquí, vaig comprendre que la broma és una cosa molt seriosa. I vaig tirar per aquí.
Parlem de primeres vegades. Com va ser la teva primera vegada damunt un escenari?
És aquesta que et comentava de Mataró! Vaig arribar allà per un amic que havia parlat de mi i em van agafar. Va ser una experiència nefasta, si ho mires des del punt de vista artístic, però a mi em va anar molt bé.
I la primera vegada a la televisió?
Va ser en un programa que es deia “Gent d’Aquí” que es feia a TV1, però d’això ja en fa 42 anys! Vaig seguir molt de temps a TV1 i després vaig passar a TV3.
Va ser l’Àngel Casas que em va descobrir en un primer moment i, posteriorment, Joaquim Maria Puyal, es pot dir que em va redescobrir. Després ja vaig tenir el meu propi programa que es deia “Això és màgia” que va ser un èxit i vaig seguir durant 15 anys vinculat a TV3. I encara ara, que ja passo dels 70 anys, continuo fent màgia, continuo treballant.
I la primera casa que vas escollir tu mateix?
La primera de veritat no la vaig triar, era un petit apartament de la meva tia, on em vaig instal·lar. Després sí que ja vaig poder escollir i en vaig escollir una al Montseny, on he viscut 35 anys i que, realment, era el que jo volia, era el que m’agradava.
Encara que, sincerament, jo crec que les cases t’escullen elles a tu i aquesta em va triar i estic encantat de tot el que m’ha donat.
Has viatjat molt i molt per feina. Quins són aquells llocs que recordes especialment?
Recordo molt l’època dels 80 als Estats Units, com una experiència fantàstica, també Rússia o Noruega. Realment, penso que tenir la possibilitat de descobrir qualsevol lloc és un regal meravellós.
Tu que coneixes molt bé els festivals de màgia d’arreu del món, quina creus que és la seva situació actual?
És molt bona. Aquest any el Festival de Màgia d’Espanya es fa a València i allà ens trobem tots els mags. Hi ha conferències, intercanviem experiències, jocs, i es pot comprar màgia. Hi ha moltes coses noves, noves tècniques. És un món on s’està innovant moltíssim.
A veure què en penses d’això tu que has estat el president de la Societat d’Il·lusionisme d’Espanya. Creus que els joves han de marxar fora per tenir oportunitats?
Jo crec que no. Penso que Espanya és un país d’oportunitats, no cal anar a Amèrica. El que és fonamental és que siguis una persona que tinguis molta fe en tu mateix, molta il·lusió en el que fas i que sigui el que a tu t’agrada, el que t’enamora.
D’aquesta manera, no cal anar enlloc. Aquest és un país que si creus en el que fas i ets bo, pots arribar a ser un número 1.
I en el sector de la màgia?
El nivell de màgia del col·lectiu espanyol és molt bo, sobretot en màgia de proximitat. Potser a l’escenari els americans són millors, però en la distància curta, nosaltres som molt bons.
I què en penses d’espectacles com el del Mago Pop, això es màgia?
Sí, és un altre tipus de màgia, però és màgia. A mi m’agrada més la màgia de proximitat, però reconec que el que fa el Mago Pop, per exemple, és bestial. És un d’aquells mags que els altres mags es carreguen, però jo penso que és per pura enveja. Un noi d’una família humil, d’un barri de Barcelona, que arribi a ser un número 1 a nivell mundial… és per treure’s el barret i aplaudir, més enllà de si el tipus de màgia que fa t’agrada més o menys.
Durant anys has estat docent, impartint classes de comunicació. Aquesta faceta teva potser no és tan coneguda.
Sí, faig una assignatura a la UPC a Terrassa i a Barcelona als estudiants d’últim any sobre l’il·lusionisme com a mitjà de comunicació. Crec que és una assignatura molt interessant, de lliure elecció i molt interessant per als universitaris. I és que, amb l’il·lusionisme, amb la màgia, pots comunicar d’una manera impressionant.
Parlant de la comunicació actual, la lligada a la tecnologia. Penses que hem anat endavant o cap enrere?
Crec que cap endavant sempre i, sobretot, quan fem un ús coherent de tots aquests nous invents i aparells que han aparegut darrerament. Les possibilitats que ens ofereixen poden ser pràcticament un miracle sempre que els utilitzem amb sentit comú, és clar.
I també has fet d’actor de cinema. Com va ser l’experiència?
La veritat és que molt bona! Per sorpresa meva vaig guanyar un premi com a millor actor secundari. Suposo que em va ajudar la meva formació teatral, i m’ho vaig passar molt i molt bé. Agraeixo molt l’oportunitat que em van donar. Va ser una experiència molt enriquidora i divertida.
Ets el creador de la primera maleta de màgia, oi?
Sí, sí, la primera maleta de màgia i amb vídeo incorporat. Va ser un èxit rotund! Tant, que el Mag Tamarit la va copiar i vam haver de fer que la seva la retiressin del mercat.
Parla’m de la còpia i del plagi en el món de la màgia.
Ara has tocat un tema realment complicat que, potser perquè ja soc més gran i més savi o, com a mínim, una mica menys tonto, he arribat a entendre.
La màgia a nivell aficionat és un món molt maco, molt divertit, on tot s’explica, però, quan passes al món professional tot canvia. Malauradament, hi ha moltes enveges i l’enveja és sovint el reconeixement del propi fracàs. I sí, et puc dir perquè ho he patit en la meva pròpia pell, que és un món complicat, en què l’enveja, que és l’esport nacional d’aquest país, hi és molt present i fa que certa gent tingui comportaments molt poc ètics.
Jo vaig deixar la presidència per aquest motiu i, des d’aquell moment, ja no vull saber res d’associacions.
La pandèmia ha afectat molt al sector? Ens en sortirem?
Segur, perquè ja hem passat moltes altres coses, fins i tot guerres.
Buscant la part positiva de la pandèmia, et diré que a mi, intel·lectualment, m’ha anat bé. Hi ha una sèrie de trucs que sempre havia dit que mai faria perquè em requerien estar set o vuit hores diàries practicant i, amb la pandèmia, m’hi he posat i els he aconseguit dominar. Ha sigut terrible a nivell personal perquè he perdut gent estimada, a nivell professional perquè he estat dos anys sense poder fer res, però com a mínim, m’ha deixat aquesta satisfacció.
Durant els anys segur que has viscut a diferents cases. Parla’m dels records que en tens.
Recordo amb molta estimació la casa al carrer Floridablanca on vivia amb els pares. Hi tinc unes vivències molt boniques, la recordo com un lloc encantador, meravellós. Després vaig viure a un pis al carrer Mallorca que vaig haver de deixar perquè estava en un moment difícil de la meva vida i no el podia pagar.
També recordo un àtic minúscul a Sagrada Família, de 24 m2, però que tenia una terrassa de 40! Quan feia bon temps vivia a fora, hi dinava, hi sopava i fins i tot hi dormia quan feia molta calor. Jo soc cranc i els crancs necessitem el nostre temple, el nostre espai íntim. Després vaig anar cap al Montseny, on vaig estar-hi molt bé, i ara estic a un pis a Villarroel que té una història molt maca.
I el 2002 fundes Somriu sense fronteres, la teva associació.
Sí, de fet, va començar com a una ONG. Durant els anys, des del 2000 al 2017, que vaig estar fent màgia per a nens amb càncer a la Vall d’Hebron. El que feia m’apassionava, però vaig començar a veure algunes coses que no m’agradaven dins l’organització i vaig decidir crear el meu propi projecte.
Un projecte en què no demano diners a ningú i faig les coses com crec que és millor. És el Màgic Andreu Nepal Project. Ara he d’anar cap a Nepal a fer coses, però vull portar el projecte a Europa i potser a l’Àfrica. El projecte funciona, està finançat totalment amb els meus diners i, d’aquesta manera, faig les coses com a mi m’agrada fer-les, sempre depenent de les possibilitats que tinc.
Tornem a la llar. Què és el que més valores d’una casa?
Hi ha una estança que valoro molt que és el menjador, encara que jo sempre he menjat a la cuina, perquè he tingut la sort de tenir sempre cuines molt grans. I el meu despatx, el tinc sempre al menjador. És el meu temple, hi tinc els meus records, els meus llibres, la meva tele. És on em relaxo, escric, llegeixo, veig pel·lícules.
I què és el que no pot faltar en el teu pis?
Que sigui ben alt i que tingui una terrasseta. No em cal que el pis sigui gaire gran, però sí que necessito una terrassa maca, més que un balcó.
Tornaries a marxar de la ciutat per anar al mar o a la muntanya?
Ara, de cap manera. Quan et fas gran, el que has de tenir a prop són els serveis, especialment els mèdics! I mira’m a mi, al costat de l’Hospital Clínic!
Crec que cada època de la vida és una història diferent i jo, la de viure a la muntanya ja la vaig passar en un altre moment. Ara toca Barcelona, que és molt maca i hi ha moltes coses per fer. De tota manera, soc molt camaleònic, m’adapto molt bé allà on vaig.
Ets de casa minimalista o plena de coses?
Tinc cosetes de la meva vida, no gaires mobles, no gaire recarregat, però sí que hi tinc records de la meva vida, dels llocs on he estat. Però sense caure en l’excés.
Hi ha algun objecte que t’hagi acompanyat a totes les cases?
Sí, una figura de fang que va fer la meva filla quan tenia 2 anys i que, en teoria, era un quadrat, però li va sortir una rodona. Hi ha alguns quadres de casa dels pares, de la meva mare, i alguna joguina de quan era petit que m’ha acompanyat tota la vida.
Ets ordenat o tens el teu propi ordre?
Soc super ordenat. Asquerosament ordentat! De veritat, soc molt ordenat i molt maniàtic de la neteja.
I com arribes a Nepal i a la filosofia budista?
Primer vaig conèixer el Wan Xen a Barcelona i em va impressionar com a persona. Vaig decidir anar a conèixer Nepal i em vaig enamorar d’aquest lloc immediatament.
Jo que havia treballat molt amb criatures, vaig veure el problema que hi havia allà i vaig començar a intentar treure nenes i nens dels carrers. I em vaig anar embolicant, fins avui. He conegut sacerdots i Lamas, he après a no donar importància a les coses materials, a tenir compassió per la gent, a veure el món des d’una altra perspectiva.
És un camí que comença amb la empatia, que arriba a la compassió i que acaba en el perdó. Al Nepal t’endús un bany de realitat i d’humilitat, que et fa entendre que no havies entès res durant molts anys de la teva vida.
I mirem al futur per acabar, quins plans tens per al 2022?
Crec que tots ja hem après que de plans no se’n poden fer gaires. El que tinc són desitjos i il·lusions. M’agradaria fer un espectacle de màgia de proximitat i un espectacle d’escenari. I, en els dos casos, ja estan gairebé enllestits. I bàsicament, vull seguir el meu ritme, ajudant la gent sempre que pugui.
