La Marta és d’aquelles dones que no et deixen indiferent. Amb un somriure amorós, un parlar clar, directe i amb una veu càlida, ens va enamorar amb les seves receptes gastronòmiques. Però la vida la va portar a fer un viratge i va trobar en la paraula escrita la millor manera de fer diana al cor i al pensament de cada un dels seus lectors. Amb un llenguatge fresc, proper i directe ens sedueix per posar el món de cap per avall per reformular-ho tot, fer-nos reflexionar i buscar l’autenticitat i la veritat. Els seus llibres ens fan millors persones. Recordeu el seu nom perquè brillarà molt!
Com et defineixes?
Soc una dona entusiasta, per damunt de tot. Amb la feina, perfeccionista i perseverant.
Que és per a tu la llar?
La llar és un espai que ens permet oblidar-nos del món.
Com vas descobrir la teva vocació d’escriptora?
Amb tres anys dictava poemes als meus pares, que els atrapaven al vol… Imagino que tot va començar allà.
T’has graduat en un màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Quin és el secret per crear relats que facin reflexionar als lectors i els captivin?
Si ho sabés, viuria de l’escriptura… Escric sobre els meus fantasmes, sobre allò que m’obsessiona i que, sovint, després d’haver-hi reflexionat, entenc una mica més bé.
Participes en el projecte de traducció Word for Word de l’School of the Arts de la Universitat de Colúmbia, a Nova York. Explica’ns en què consisteix aquest projecte.
Va ser un projecte de traducció que es va allargar durant el curs, durant el qual jo vaig traduir textos de l’anglès al català i una companya va traduir fragments d’El cel segons Google, la meva primera novel·la, del català a l’anglès. Vaig tenir la sort de conèixer la vida universitària a Colúmbia.
Tu que vens del món de la comunicació i has estat en diferents mitjans com la ràdio i la televisió… Quins t’agrada més i què n’has pogut aprendre?
M’agrada molt la ràdio: els tempos són relaxats i la imatge no importa. Per parlar de llibres, és perfecta.
De les teves novel·les, amb quina et sents més identificada?
Són totes tres molt diferents. Matrioixques, potser, per la història que aborda, és la novel·la que m’agradaria que arribés més lluny.
En una entrevista deies que «l’escriptura és un acte d’empatia». Explica’ns per què.
Es parla molt d’empatitzar amb els personatges, però aquest, per a mi, no és ni ha de ser l’objectiu de la lectura. En canvi, sí que és necessari que l’autora, o l’autor, pugui posar-se al seu lloc. Si no, no hi haurà veritat ni versemblança en allò que narra.
Com et documentes per escriure els teus llibres? Quan parles de l’adopció, de les parelles.
Només m’he documentat en aquest últim llibre; el tema és molt delicat i així ho demanava.
Al llibre que porta per títol Google […] tu creus que tot passa per Google? Hi estem tan enganxats?
Penso que en som més dependents del què pensem. Només cal veure què passa quan cau una xarxa social o de missatgeria, o el què passaria si un bon matí no funcionés cap navegador.
Hem passat la pandèmia, com has viscut aquest tancament forçat?
Afortunadament, el meu entorn ha tingut prou sort amb la salut. Com que el que m’agrada és llegir i escriure, per a mi no ha resultat traumàtic haver de quedar-me tancada.
Ara ens presentes una novel·la nova amb un títol evocador: Matrioixques. Pesa molt l’herència?
Penso que sí… però si pogués resumir-ho aquí, potser no m’hauria calgut escriure la novel·la.
Parles sobre la violència contra les dones com arma de guerra… com es pot ajudar a superar aquests traumes?
Crec que la pregunta hauria de ser: «Què podem fer per evitar que aquesta mena de violència es continuï perpetuant?»
Parlant de les noves generacions. Què cal fer perquè sentin estima pels llibres? O pel procés creatiu?
Jo no n’he trobat la clau. Tinc dues filles, les he educades igual i una ha estat sempre més lectora que l’altra… fins que sembla que això ha començat a canviar. En el meu cas particular, sembla que estigui relacionat amb l’arribada a la maduresa, però no ho sabria dir.
Què els diries als joves que volen dedicar-se a escriure?
Que perseverin. Escriure és una feina solitària, demana constància… però la sensació d’haver escrit, si és el que vols fer, és molt satisfactòria. Deia Dorothy Parker (o com a mínim jo he vist atribuïda a ella la frase) que odiava escriure, però li encantava haver escrit. Jo la subscric.
Has viscut a moltes cases. Quin record en guardes de cadascuna?
En 47 anys he viscut a 4 llocs diferents, i encara que fos per millorar sempre m’ha sabut greu deixar-los enrere.
Què és allò que més valores quan en busques una?
Que pugui fer-la meva.
Et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
Només si tingués la vida econòmicament resolta. M’agradaria trobar un lloc així on dedicar-me a escriure.
Hi ha algun objecte que sempre t’has emportat amb tu a totes les cases?
L’altre dia posava una matrioixca damunt la llibreria; la tinc des dels 10 o 12 anys… I m’ha acompanyat sempre.
A l’hora de pintar una casa, t’agraden els tons càlids o el blanc?
Durant anys vaig tenir el menjador pintat de color crema. Ara visc en un pis on tot és blanc: les parets, les portes i alguns mobles també.
Tens un racó de la casa on t’inspires per escriure?
M’agradaria tenir una cambra pròpia, però de moment tinc un escriptori, al dormitori, on m’aïllo per trobar la concentració que demana l’escriptura.
Ets molt ordenada o tens el teu ordre a casa?
Mentalment ho soc molt. De portes enfora, ja és una altra cosa.
Quin és el teu racó preferit de la casa?
Fa poc que m’he traslladat i, del pis nou, m’agrada tot.
Quins projectes tens per aquest any 2022?
Creuar els dits perquè Matrioixques es tradueixi a tantes llengües com sigui possible.
