Com definiries què és la llar per tu?
Per mi la llar és el lloc on et sents segura, on pots desconnectar i aïllar-te una mica de l’entorn, però sobretot, és allà on et sents segura tant físicament com emocionalment.
Ara vius a Sant Cugat, però ets de Barcelona. Què trobes a faltar de la capital?
La veritat és que, com que tinc l’estudi a Barcelona i hi vaig cada dia, no trobo res a faltar en concret. No m’hi he desconnectat ni desvinculat gaire.
Però sí que és veritat que m’he implicat d’una manera especial amb Sant Cugat. És la ciutat on han nascut i crescut els meus fills. A més, presideixo una associació de dones emprenedores allí, la Xarxa de Dones Emprenedores de Sant Cugat (XDESC) i, per tant, soc molt activa amb el teixit social. És la meva ciutat d’acollida i me l’estimo molt i em sembla un lloc meravellós per viure-hi.
Parlem d’allò que t’apassiona: la fotografia. Recordes la primera vegada que vas fer una foto? Com va començar tot?
Sí, i tant, ho recordo molt bé. El meu pare, tot hi que era economista, sempre havia tingut una faceta artística. Quan jo tenia 5 anys, em va regalar una càmera Polaroid, d’aquelles que sortien les fotos per la part de baix, a mi em semblava una cosa màgica. Encara la tinc!
A més, recordo perfectament la primera foto: va ser del meu grup d’amics a la meva festa d’aniversari, tots fent la vertical. I els vaig tallar el cap! Només es veuen les cames, però la tinc en un àlbum i la guardo amb molta estima.
I com vas descobrir la teva vocació?
Et diria que sempre l’he tingut, aquesta vocació. De petiteta, com a la majoria de nens, m’agradava capturar moments i d’adolescent, tenia tota l’habitació ben plena de fotos: amb les amigues, anant d’excursió, fotos que retallava d’algun dominical perquè m’agradaven…
Quan va ser el moment de pensar en la universitat, volia estudiar Periodisme, però vaig suspendre la selectivitat i, en aquest moment d’impàs, va ser quan vaig decidir que, en comptes de Periodisme, faria Fotografia. La vessant artística i creativa era el que m’atreia especialment de la professió. I em vaig inscriure a l’Institut d’Estudis Fotogràfics.
Com ha estat la teva carrera professional?
De seguida em vaig posar a treballar i em vaig emancipar molt joveneta, amb 21 anys. Estudiant Fotografia vaig conèixer el Marc, el meu marit, i després d’un parell d’anys en què cadascun va treballar d’ajudant de fotògraf, vam decidir obrir el nostre propi estudi, La Fotogràfica.
Amb 25 anys vaig tenir la meva filla i amb 28, el meu fill. Així que, compaginava la vida d’empresària amb ser mare i van ser uns anys molt intensos. I ara que ja són grans i tinc més temps és quan he començat a centrar-me més en la faceta artística, sense abandonar les altres.
Tornem a la llar. Quins records guardes de la casa on vas viure de petita?
La veritat és que vaig viure en moltes cases durant la infància. Els meus pares es van separar quan jo només tenia 8 mesos, molt aviat. El pare va mantenir la casa on vivíem, però la mare, per circumstàncies personals, va viure a moltes cases. Així que guardo records dels llocs on he viscut més temps. De la del pare, que era com el lloc de referència, la casa que sempre era allà, i després el pis on ja de joveneta vaig anar a viure amb la mare, que és el pis de Sant Cugat on visc ara. Va ser un canvi important per mi el fet de deixar Barcelona per anar a viure en un lloc que em semblava un poble en aquell moment. Tota una aventura.
Què és allò que més valores d’una casa?
Que sigui confortable i que tingui molta llum natural. Com a fotògrafa, dono una importància enorme a la llum, tant a la natural, la que tens de dia, com a la il·luminació artificial que crees dins de casa. És fonamental per a mi.
Si un dia marxes de Sant Cugat, què triaries mar o muntanya?
A prop del mar! Totes les ciutats que he visitat i que algun cop he pensat que m’agradaria viure-hi són de costa. Tot i que, de tant en tant, necessito anar a la muntanya, estar en contacte amb el bosc, amb la molsa… desconnectar! Però definitivament, el mar.
A l’hora de decorar, ets minimalista o prefereixes la casa ben plena de mobles?
Intento que sigui minimalista, però que em costa. Per exemple, a l’estudi tenim una mena d’acumulació d’objectes que hem anat trobant, que hem utilitzat d’atrezzo en algun projecte. Però he de reconèixer que dona una mica la sensació de la síndrome de Diògenes. Em costa despendrem de les coses.
A part de la càmera de fotos, tens algun objecte que t’hagi acompanyat a totes les cases?
Segur que sí, però ara mateix no soc capaç de dir-ne cap. El que sí que faig és recollir pedres a tot arreu on vaig i les tinc per diferents llocs de casa. Són com els meus records de viatge, encara que amb el temps ja no recordo d’on es cadascuna.
Tornem a la fotografia. Últimament només fotografies dones. Per què i d’on et ve la inspiració?
Durant la meva carrera sempre he compaginat la fotografia de producte, de retrat o de qualsevol de les disciplines que es fan a estudi, amb la fotografia més artística. Amb el Marc hem fet projectes artístics a quatre mans com “Trobades amb la cadira”, que són fotografies de gent de la cultura, que l’hem mantingut viu durant anys i que hem exposat diferents vegades.
Des de fa uns anys, podríem dir que he arrancat la meva carrera en solitari i m’he adonat que el que realment m’inspira són les dones. Suposo que és un moment de canvi, un punt d’inflexió, quan faig 40 anys i decideixo engegar aquest projecte en solitari. Potser és una barreja de crisi dels quaranta amb el fet de que els nens ja són grans, de la necessitat de reafirmar-me com a persona.
