Avui he quedat amb la doctora Montse Folch, segur que molts de vosaltres la coneixeu. Va aparèixer a les nostres vides a través de la televisió i amb les seves superdietes. Sembla com si el temps no hagi passat i ella segueix igual de preciosa i riallera. I amb aquella màgia que et fa embadalir quan l’escoltes. Quanta vida! Amb les seves dietes ha ajudat moltes dones, i també molts homes, a estimar el propi cos, a acceptar-lo i millorar-lo. És una treballadora incansable, que té el cap ple d’idees, i que segueix reinventant-se per arribar a transformar la vida de més persones.
Com et defineixes?
Jo crec que amb el temps anem canviant, però sí que em defineixo o, al menys quan era petita em definien, com una persona amb molta força de voluntat. Sempre deien: «Aconseguirà el que vulgui perquè té molta força de voluntat».
És a dir, a mi no m’han regalat mai res, he hagut de picar pedra, amb tot. He estudiat molt, per entendre moltes coses, i he treballat de valent. Em vaig passar tota la carrera treballant. Em considero treballadora i molt tossuda.
Què és per tu la llar, la casa?
Per mi, la llar és el niu. El niu aquell que quan hi arribes, et dius: «ja soc al lloc amb l’escalfor que necessito per recuperar-me de tot». El dia que jo no estigui tranquil·la a casa meva, no serà la meva llar.
Com vas descobrir la teva vocació?
Doncs des de ben petita sempre deia que volia ser infermera per anar a l’Índia. Sempre ho deia tot junt, «Jo vull ser infermera per anar a l’índia», perquè mirava reportatges a la televisió i veia els nens que hi sortien i sentia impotència. I pensava que volia fer-hi alguna cosa. De fet, la meva àvia era infermera de quiròfan i potser també la vocació em va venir per ella. Tinc una connexió molt especial amb la meva àvia, que va morir quan jo tenia quatre anys. Mira si la tinc present que, de fet, tinc una foto seva aquí davant meu.
I al final què vas fer?
Em vaig matricular a Infermeria al l’Hospital Clínic, però alhora m’agradava Medicina, i també m’hi vaig matricular. Vaig intentar-ho fins Nadal i, passat el temps de prova, em vaig decantar per continuar cap a Medicina.
I com vas arribar al món de la nutrició?
La meva àvia, com t’he comentat, era infermera de quiròfan i ajudava un metge, el doctor Armando Muñoz Calero, cirurgià a l’Hospital de Aguilas, a la província de Múrcia. A mi el tema quiròfan m’agradava molt i vaig pensar de fer cirurgia. I quan vaig acabar la carrera vaig estar quatre anys d’assistent de cirurgia amb el doctor Javier Foncillas, cap de cirurgia general i digestiva a l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona. Imagina’t, estava a tres llocs alhora, al Sagrat Cor als matins, a la privada a l’Hospital de Barcelona, i també ajudava la Sagrada Família a les tardes.
Un dia ell em va dir: «Por que nos los adelgazas?». Just abans d’intervenir un pacient, no és el mateix tenir molt greix al cos que tenir-ne menys perquè l’accés de greix sempre és negatiu per l’organisme. Tot és més fàcil per a la intervenció i per a la recuperació del pacient i així vaig començar.
Vaig començar a aprimar persones per després operar-les. A partir d’aquell moment, que jo estava a sisè de Medicina, vaig començar a ajudar-lo en les intervencions quirúrgiques i, al mateix temps, assessorava els clients per aprimar-se. Però va arribar un moment, després d’estar molts anys treballant a la consulta, d’haver estat fent guàrdies a l’Hospital d’Andorra, que em vaig adonar que, el que més m’agradava era el tracte amb la gent a la meva consulta. M’agradava i encara ho gaudeixo, perquè m’implico molt amb la gent, m’agrada el contacte amb ells i elles. Es creen vincles i de tothom s’aprèn. I, per això, vaig entrar de ple en el món de la nutrició, que és la meva passió.
Parlant de primeres vegades, com va ser la primera vegada que vas entrar al quiròfan?
Quan estava a sisè de Medicina, fent el rotatori que eren com les pràctiques, és quan vaig començar a fer d’assistent del doctor Foncillas, ajudant-lo a totes les intervencions a la nit. A les nits estava amb ell i al matí treballava a la Caixa, a les tardes passava consultes i a les nits feia d’assistent. Ja veus, no parava! Feia de tot, fins i tot d’hostessa a TV3.
D’hostessa a TV3?
Quan estava estudiant vaig començar a treballar d’hostessa perquè la parella d’un amic meu que estudiava Medicina em va dir que havien obert una agencia d’hostesses. En un primer moment, vaig dir que no perquè tenia una mica de complex pel meu acne, però al final m’hi vaig apuntar. Com que l’agència portava les hostesses de TV3 vaig començar a treballar allà. M’ho passava molt bé i vaig conèixer molta gent. Hi vaig treballar 13 anys!
I la primera vegada que vas sortir a la televisió ja no com a hostessa?
La primera vegada que vaig sortir-hi no va ser a TV3. Tot va venir per la “dieta de la alcachofa”. La Rocío Carrasco va venir a la meva consulta per aprimar-se i vaig ser jo qui la va ajudar a perdre pes. Tothom parlava d’aquest tipus de dieta i jo em vaig convertir en la “doctora de la alcachofa”. A partir d’aquí, ella ho va dir per televisió a Telecinco i em van començar a trucar. Llavors vaig anar passant per totes les cadenes, Telecinco, Antena 3…
Tot va començar així i, quan em van entrevistar a TV3, ja no podia fer d’hostessa i d’entrevistada al mateix temps.
I la primera vegada que vas començar a escriure un llibre? Si no els he comptat malament, en tens uns 14.
El primer llibre va sortir arran del tema Rociíto, i es deia La dieta de la doctora Folch. D’aquest llibre en fa 22 anys, els mateixos anys que el meu fill. I a partir d’aquí van sortir els altres, alguns sola i d’altres en col·laboració.
I la primera vegada que vas triar la teva casa, com va ser?
Quan estava a punt d’acabar la carrera, va arribar un moment en què volia independitzar-me. Estava molt bé amb els meus pares, hi tenia una relació excel·lent, però volia viure sola. Tenia un amic que vivia en un pis i pagava molt poc. Ell marxava perquè es casava i me’l va passar.
I vaig viure sola allà uns dos o tres anys. Era un pis petitet, però jo me’l vaig arreglar molt bonic. Era petit, senzill, allà a la Sagrada Família i hi vaig ser molt feliç! En aquell moment, treballava a Andorra fent guàrdies i, quan les acabava, tornava a Barcelona, a casa meva.
Amb la feina has viatjat molt i has conegut molta gent. Quins records en guardes?
Sí, he viatjat molt gràcies a la professió, ja que es fan molts congressos. També hi ha hagut èpoques en què acompanyava el meu exmarit o teníem alguns congressos comuns. A part dels viatges amb ell, he fet tota Espanya moltes vegades, repetint ciutats com Màlaga, Madrid, Santiago de Compostela o Sevilla. I després a París, a Roma, a los Ángeles, a Alemanya… He gaudit molt i ha estat una gran sort. La meva professió m’ha donat moltes possibilitats de veure món, de conèixer gent, ha estat una gran experiència.
Fa poc vas publicar un llibre en col·laboració amb els germans Torres. Com ha estat l’experiència?
Un dia em va trucar el Javier, un dels germans, i em va dir que estaven fent un llibre de receptes saludables i hipocalòriques i que volien que els assessorés. Jo em vaig quedar al·lucinada!
Ens vam reunir unes quantes vegades i, com que ells també són molt resolutius, amb poques reunions ho vam tenir aclarit. Jo no els coneixia d’abans i em van sorprendre agradablement. Tot va ser fàcil i ens vam entendre de seguida. Casualitats de la vida, ells eren amics d’un cirurgià plàstic, un amic en comú, i va ser qui els va aconsellar que em truquessin a mi. Ja veus, tot va sortir molt bé i n’estic molt contenta.
Com t’ho fas per fer tantes coses: conferenciant, escriptora, comunicadora, nutricionista… quin és el secret per fer-ho tot?
El secret és dormir molt poc. Jo sempre he dormit molt poc. He passat èpoques que dormia tres o quatre hores i tenia una gran energia per fer-ho tot.
D’on treus la inspiració per escriure llibres?
No sé els altres, però jo m’inspiro molt a la dutxa. Altres vegades la inspiració em ve de la gent que conec, creo complicitats. O a vegades se m’acut una idea i li dono voltes fins a saber com desenvolupar-la. Em vaig inventant coses o reinventant-me.
Amb els teus llibres ajudes moltes persones a sentir-se millor amb elles mateixes…
Doncs sí, moltes vegades a la consulta venen persones dient-me que amb els meus llibres han aconseguit aprimar-se molts quilos. Sobretot, amb els llibres del Mètode de la Doctora Folch i el de la Dieta dels colors, sé que he ajudat molta gent a canviar la seva vida. Una cosa que faig a la consulta és escoltar molt. Cada persona és important, amb els seus problemes, les seves pors. I ajudar-les és tot un privilegi.
Tornant a casa, quins records guardes d’on vas viure de petita?
Els records que tinc són bàsicament de la cuina.
Tenim una cuina bastant gran i gran part del dia el passàvem allà. La cuina era una mica el refugi, on fèiem tots els àpats. Recordo que sempre a la taula hi havia una amanida al mig. Menjàvem amanida cada vespre, i després hi havia un altre plat que normalment era a la planxa. A vegades l’amanida es canviava per verdura bullida. Era una alimentació molt natural. Anàvem a comprar el bacallà al barri o al mercat de Santa Caterina, tot de proximitat.
També recordo amb molta claredat l’ambient tranquil que es respirava a casa, era bonic viure així. Jo era filla única i anava al col·legi al costat de casa, davant del Born, es deia Virgen del Pilar i tenia un pati que tocava al zoo. Era el millor pati de Barcelona! Hi havia el Manolo, la Manola i el Manolito, que eren els elefants, que els cridaves i els posaves el pa a la trompa. Vaig ser filla única fins els divuit anys, que és quan va néixer la meva germana Laura.
Quin record tens de totes les cases on has viscut?
D’aquell pis petit que t’he explicat abans, em recordo escrivint i algunes vegades amb una copeta de cava. Em passava moltes nits escrivint coses molt personals, poesia.
Després em vaig casar i el primer record és del pis de Sant Cugat, on van néixer els meus fills i on teníem en Titan, el nostre gos labrador. En aquella casa hi teníem un jardí amb un paó real, i el meu pare va fer-nos una caseta de fusta preciosa que la vaig haver de deixar allà.
Després vam anar a viure a Valldoreix, quan els meus fills ja eren adolescents, i d’allà ja vam passar a viure a la casa de Barcelona perquè els fills anessin a la universitat. Em vaig separar i ara visc en un meu pis amb els fills on hi soc feliç.
Què és allò que més valores quan busques una casa?
Jo valoro que es vegi verd, que tingui una sortida que es vegi natura. Pot ser més o menys petita però, que necessito poder sortir a respirar i prendre l’aire. Que obri les finestres i vegi natura!
Et veus deixant la ciutat per anar a viure al mar o la muntanya?
No, encara no, perquè tinc els meus fills. Si no els tingués a ells, potser sí, perquè soc molt feliç quan estic al poble on tinc tots els meus records. Però ara no m’hi veig.
La teva casa és minimalista o plena de mobles?
Depèn. A la casa on vivíem abans era minimalista, aquesta d’ara no. És una casa més antiga i la tinc decorada amb molts records. I, en canvi, l’apartament que tinc a Begur, que era una casa antiga que vam dividir en quatre pisos, està decorada amb petits detalls, espelmes, antiguitats i té un jardí també ple de coses.
No soc especialment minimalista.
Hi ha algun objecte que t’hagis emportat amb tu a totes les teves cases?
M’he emportat sempre el meu osset. Jo tinc un osset des de petiteta, el meu primer osset, amb el qui vaig dormir-hi fins els 14 anys. El tinc sempre dins de l’armari d’on visc. I tinc també la Cachita, una nina negra, que ara li he regalat a la meva filla. Aquest dos han anat amb mi sempre, a totes les cases.
A l’hora de pintar les cases, què tries tons càlids o blancs?
A la casa que vivia abans tons blancs. On visc ara tons càlids, un to gris perla. I la de Begur és de tons verds.
Per inspirar-te, quin és el lloc preferit de la casa?
Jo m’inspiro molt al llit, és on hi estudiava de petita. I ara moltes vegades em poso el despertador molt d’hora i allà al llit, al matí, em venen totes les idees. Penso i m’inspiro estirada al llit. A més, hi tinc una tauleta i allà vaig escrivint tot el que tinc al cap i em surten els nous projectes. A vegades fins i tot quan estic neguitosa, vaig a meditar al llit, tanco els ulls i se m’aclareixen les idees.
Ets ordenada o tens el teu ordre?
Tinc el meu ordre perquè jo sé on són totes les coses. A l’altra casa estava tot superordenat, perquè era molt gran i teníem un ampli traster.
Com vius el teu dia a dia amb la teva professió?
Jo sempre dic que a la propera vida seré psicòloga perquè l’empatia amb la persona que tinc al davant és molt important, l’escolto, la comprenc i intento estar pendent de com està.
Sempre li he donat molta importància a l’estona que estic amb cada pacient, a la part privada, a la part de vida de cadascuna d’elles. Perquè per mi és molt important saber si té problemes amb el marit o amb el fill, o els problemes que tingui, ja que apareixen ansietats per diferents motius. Jo els oriento, en com poden enfocar millor els problemes que viuen, per no tenir tanta ansietat. I si necessiten ajuda els aconsello. Quan ja tens confiança amb la persona, ja has connectat, ja tens la meitat de la feina feta i tot comença a ser més fàcil.
És veritat que les emocions van molt lligades al menjar?
Sí, totalment. Hi ha molts tipus d’ansietat i no és la mateixa ansietat que tens quan tens problemes amb els fills, amb els teus pares o amb la feina. Una ansietat et pot causar depressió, l’altra t’augmenta la pressió arterial i hi ha ansietat que et fa menjar, és com si tinguessis un pou sense fons i també hi ha la pena, que és la que et treu la gana, ja que és com si tinguessis un nus a l’estómac.
Amb la pandèmia i les videoconferències, creus que la gent està tenint més cura de la imatge?
Jo crec que hi ha hagut de tot. Hi ha persones que amb l’online han fet gimnàs, han descobert receptes, han seguit diferents tipus de dietes i potser s’han cuidat més. Però a d’altres persones els ha afectat en un sentit més negatiu, els ha produït molta més angoixa i han menjat més.
I després hi ha els altres, que han fet l’aperitiu del migdia i el de la tarda. Molta gent ha menjat molt més del que menjava a la vida “normal” i també hi ha hagut moltes persones joves que han entrenat molt i s’han aprimat.
Ha estat i encara és una situació molt especial que ha afectat a tothom d’una o altra manera i que, de ben segur, necessitarem temps per tornar a posar les coses a lloc.
Quins projectes tens per aquest nou any?
Més que projectes tinc idees. Tinc idees de fer un llibre de receptes però encara ha d’agafar forma. També estic renovant coses de la consulta. Amb tot el tema dels trastorns mentals i els trastorns de l’alimentació hi ha molta feina. D’aquí en pot sortir un llibre d’orientació nutricional des del punt de vista psicològic. I una altre llibre nutricional per a nens i nenes o adolescents perquè cal formar-los, no confondre’ls i ensenyar-los a menjar amb sentit comú.
