Avui parlarem amb l’artista Pati Baztan. Una dona molt jove que ha viscut molt! Acaba d’arribar de San Francisco on ha exposat la seva obra amb gran èxit! Cada vegada que parles amb ella, descobreixes una nova faceta seva. La seva formació com a arquitecte li ha permès compaginar la pintura que és al que es dedica principalment, amb la creació d’instal·lacions a petita i gran escala.
Enamora la seva actitud davant de la vida, oberta al destí i amb felicitat desbordant. No la perdeu de vista per què donarà molt a parlar en el futur.
● Com et defineixes?
Em defineixo com una persona normal, amb molta curiositat i molt vital.
● Què és per a tu la llar/la casa?
Casa meva és com un refugi, el lloc on em sento més segura i a gust.
● Com vas descobrir la teva vocació?
La vocació d’arquitecta la vaig descobrir en un viatge a Florència amb 18 anys, em vaig emocionar tant en veure tanta bellesa que vaig voler aprendre a poder fer allò.
El de pintora, va ser a Sèrbia quan estava allà amb una beca d’intercanvi laboral de la universitat. Jo no sabia dibuixar i tenia una assignatura de dibuix l’any següent que tothom deia que era molt difícil, per això, vaig contactar amb un pintor d’allà que em va estar donant classes durant els mesos d’estiu. Em va motivar tant que vaig acabar pensant que potser servia per això, des de llavors que no he deixat de pintar.
● A casa teva sempre et van recolzar en la teva vocació?
Quan vaig decidir deixar l’arquitectura per la pintura van ser bastant reticents, els hi amoïnava que deixés de fer allò que m’havia costat tants anys d’esforç aprendre per un camí tan incert com és el de l’art. Però, és que hi ha alguna cosa certa?
● Com passes del món de l’arquitectura a la pintura?
Molt a poc a poc, d’una forma molt natural. Mentre estudiava sempre anava pintant. Després, un cop ja llicenciada, treballava un màxim de vuit mesos a un estudi d’arquitectura, plegava, i amb el que havia estalviat, pintava durant un any o un any i mig, el temps que els meus estalvis m’ho permetessin.
Cada vegada es va anar dilatant més i més el temps que dedicava a pintar, ja que vaig començar a vendre obres, fins que al final ja no vaig necessitar treballar com a arquitecte per tercers i vaig decidir dedicar tota la meva energia a la meva pintura.
● Com defineixes la teva obra?
És expressionisme abstracte. Una obra que convida a desconnectar la ment i només sentir. M’interessa molt que no sigui quelcom tancat, amb això em refereixo a deixar espai a l’espectador perquè l’acabi amb la seva pròpia interpretació. El buit als meus quadres és igual o més important que la part pintada, m’agrada pensar en les meves obres com si fossin part d’alguna cosa molt més gran.
● Ser pintora suposa un altre ritme de vida… què és el més bo i allò no tan bo?
Si, és molt bo, gairebé tot és bo. Tinc els meus propis temps, molta llibertat. I això avui en dia sé que és un privilegi, em sento molt afortunada. Per dir-te alguna cosa no tan bona, et diria el fet de ser autònom, que en aquest país, ja se sap, és bastant dur.
● Parlant de les primeres vegades…com va ser el teu primer dia que vas dissenyar un edifici com a arquitecte? Quan vas debutar pintant i exposant per primera vegada? Com va ser la primera vegada que vas escollir la teva casa?
Fa tants anys d’això que ja ni me’n recordo de quin va ser el primer! Sí que sé que m’encantava projectar, quan pensava en com serien els espais, era com llegir una novel·la, m’hi ficava a dintre abans que existissin, m’hi passejava mentalment, era una sensació molt bona. Sempre he tingut molta imaginació.
La primera pintura que vaig fer per encàrrec va ser a París. Hi vaig viure un any allà, estudiava a la universitat d’arquitectura de París la Villette, i em van encarregar un quadre de 1x4m.
Mai havia pintat més que postals que enviava als amics i a la família des d’allà. El vaig fer amb el que coneixia fins aleshores, que era el pastel, que difuminava amb el dit… Imagina com em va quedar el dit després de fer aquell quadre tan gran!
Des que em vaig independitzar he viscut a moltes cases, normalment no les he pogut triar, ha sigut més una qüestió d’adaptar-me al que per sort la vida m’anava oferint, i no em puc queixar, he estat a llocs magnífics. Des d’una caseta de fusta enmig del no res a Uruguay a la platja, a l’antiga casa del capellà que cuidava l’església d’un poblet a Girona, a una casa preciosa compartida amb 10 persones més a Banyoles. Ara estic al camp, amb el meu gos i les meves dues gatetes, molt a prop de Barcelona. El meu lloc preferit sempre és casa meva.
● Que és per a tu l’art?
La vida tota
● Com t’inspires?
M’encantaria saber d’on ve realment la inspiració. És un gran misteri per mi. Dels somnis, de la vida en general suposo, és quelcom que apareix de cop, com si sempre hagués estat allà…
● El teu art passa de les galeries al carrer? Com és aquest procés de transformació?
Sí, a més de pintar, també faig instal·lacions artístiques. És el que em permet combinar millor l’arquitectura amb la pintura, és on conflueixen ambdues coses. Per mi és quelcom de necessari, em permet sortir del meu estudi, de l’espai tancat i expandir el meu art.
● Quines són les dificultats de treballar al carrer fent aquestes intervencions urbanes…?
És tot un repte perquè, per una banda, estan les inclemències del temps, el vent, la pluja. Per l’altra està el vandalisme, el que la instal·lació sigui estable. I després està el fet que, com normalment, aquestes instal·lacions són efímeres, és a dir, són temporals. S’ha de pensar a fer quelcom que no alteri el lloc on es realitzen, i un cop desmuntades aquí no ha passat res. Tampoc haurien de malmetre el medi ambient…
● Acabes de presentar una instal·lació al Museu del Disseny HUB, a Glòries… què volies reivindicar?
Em preocupa molt el moment en què estem vers el planeta. Volia posar una mica de consciència en això: en que tenim molt més poder del que ens pensem, que amb petits gestos individuals, s’aconsegueixen grans avenços, i no hem d’oblidar que la Terra és la nostra llar, l’hem de cuidar.
● Què opines sobre la temporalitat dels murals? Han de ser els murals permanents i conservats a les ciutats?
La temporalitat no em sembla malament si és quelcom de rotatiu, és a dir, si no s’elimina una obra d’art per deixar aquell espai buit, si s’intercanvia per una altra. Amb això no vull dir que no interessi també l’espai buit, és igual de necessari, però crec que, a l’espai públic del nostre país, hi ha poca presència artística, i a la gent li fa respecte entrar a les galeries.
● Projectes artístics més importants o que recordis especialment/amb més afecte.
La instal·lació que vaig fer per la Fira de Tàrrega. La vaig fer tres anys consecutius. Es tractava d’embellir l’interior d’una nau industrial del centre de la ciutat i convertir-la en la sala vip dels artistes de la Fira, un gran repte, ja que vaig transformar la nau en un gran llenç, el quadre més gran que he pintat mai.
● Alguna aventura o anècdota destacada pintant que ens puguis comptar?
En aquesta instal·lació que t’explicava de Tàrrega, anava tant a contrarellotge que un dia em vaig adormir a 8 metres d’alçada a sobre una bastida.
● Com t’inspires per crear els nous quadres?
Intento desconnectar la ment i que sigui el subconscient el que faci la feina, faig servir la pintura com a meditació.
● Parlant de tu… Has viscut a moltes cases? Quins records guardes de cada una?
Moltes sí. Recordo que la casa de fusta on vivia a l’Uruguai a la platja, estava construïda a la sorra, molt a prop del mar. A les nits, es movia amb l’impacte de les ones contra la platja, era preciosa.
A Montevideo, vaig estar un temps a una casa d’aquestes amagades dins un pati d’edificis, sense façana a carrer. Per arribar-hi havies d’atravessar un parell de portals. Era un lloc màgic, aliè al món exterior.
A Banyoles compartia casa amb vuit persones més, la casa era molt maca, fèiem moltes festes!
● Com és la casa de la Pati? Que és allò que no hi falta?
Amb molta llum natural, sol a l’hivern, ombra a l’estiu. Plena de records. El que no hi falta mai són Plantes.
● Què és el que més valores quan en busques una?
El sol, la llum, l’aire. Espais amables on no t’hi sentis molt apretat.
● Et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
No hi sabria tornar a viure a la ciutat, massa anys ja a la natura.
● Tens una casa minimalista o plena de mobles?
Plena de mobles.
● A l’hora de pintar una casa, t’agraden els tons càlids o el blanc?
El blanc, com a màxim el blanc trencat.
● Tens un racó de la casa on t’inspires per crear?
Sí, el meu estudi.
● Ets molt ordenada o tens el teu ordre a casa?
Depèn de qui ho miri. Per la meva mare soc molt desendreçada, però pels meus amics sóc la més endreçada de tots!
● Si tornéssiu a començar, et dedicaries al mateix i ho faries de la mateixa manera? Què canviaries?
No canviaria res. He tingut molta sort.
● Què diries als joves que volen dedicar-se al món de l’art?
Que si realment creuen en el que fan, els altres hi acabaran creient, i que no es rendeixin en els moments durs, que n’hi ha molts.
● Quins són els teus projectes i reptes de futur?
Espero que el meu art em segueixi sorprenent, i que mai em sigui fàcil. Que cada obra segueixi essent un repte, sempre.
