Pep Planas és d’aquells actors que enamoren. Amb el seu parlar harmoniós i suau captiva des del primer instant. Ha viscut intensament la vida i se li il·luminen els ulls en parlar-ne. És un home enamorat de la seva professió, forjada amb esforç i dedicació. Ha triomfat en tot allò que li han proposat: cinema, teatre… És solidari i sempre està disposat i compromès en mil i una causes. I es mira el futur amb esperança.
Com et defineixes?
Comencem amb una pregunta difícil, eh? —diu somrient.
Intentaré buscar alguns valors amb què em sento identificat: crec que soc empàtic, curiós, noble, maniàtic, perseverant i optimista.
Que és per a tu la llar?
És el meu centre de gravetat, l’espai on em reconstitueixo.
Com vas descobrir la teva vocació?
Jo diria que veient una obra de teatre a Granollers. Però allà sols vaig adonar-me que em captivava aquell món màgic, però no pensava en cap cas que pogués ser una professió. Va ser arran de deixar Medicina i voler fer, durant un any, alguna cosa que m’agradés, que vaig descobrir que hi havia uns estudis d’Art Dramàtic i que era, de fet, un ofici possible.
Parlant de les primeres vegades… com va ser la primera vegada que vas fer una obra de teatre? I la primera vegada que vas fer una pel·lícula?
El meu bateig com a actor professional no podia haver estat més afortunat. Em van agafar per fer aquell emblemàtic Cyrano de Bergerac del 1985, al Poliorama, sota la batuta de Josep Maria Flotats, que ha estat un mestre per a mi. L’obra va durar més de dos anys en cartell i va canviar, de fet, alguna cosa en el panorama teatral de Barcelona.
El meu debut a la televisió —de cinema n’he fet poc— va ser amb Secrets de Família, on feia d’un dels fills, curiosament un jove metge. He de dir que fer de metge m’ha perseguit durant tota la meva carrera! Fer televisió va significar un canvi en la meva vida professional, i en l’àmbit personal també; tot d’una la gent et reconeix, i se t’adreça al carrer, deixes de viure en l’anonimat.
Més primeres vegades, com va ser quan vas triar la teva casa?
Quant a la casa, jo vaig canviar moltes vegades de residència durant els deu primers anys després de marxar de casa dels meus pares: compartint pis, sol, llogant una habitació a casa d’algú… Però jo diria que la primera vegada que vaig pensar “soc a casa” va ser a un pis que vaig agafar al carrer Riera Alta, al barri del Raval.
Per feina has viatjat molt i suposo que de cada lloc tens un record concret, no?
La feina m’ha portat a viatjar força, però jo crec que els viatges que han estat més significatius van ser pels estudis. Vaig anar a estudiar a París i al final m’hi vaig quedar cinc anys, dels quals en tinc records meravellosos: la bellesa de la ciutat, la sensació de llibertat que tenia en un món estranger. I, més endavant, vaig estudiar dos anys a una universitat als Estats Units, a Milwaukee, que també va marcar la meva vida.
Actualment hi ha molts joves que opten per estudiar fora, com ho vas viure tu i com et va ajudar viure aquesta experiència?
Jo crec que és una experiència meravellosa: sortir de la teva zona de confort i fer una immersió en una cultura diferent. En el nostre ofici, la experiència vital es transforma sempre en experiència artística, de manera que segur que ens enriqueix.
Ara, això no vol dir que sigui indispensable, en absolut! Tot i així, estic convençut que veure coses que es fan a l’estranger és molt important i molt inspirador.
Has conegut directors i personatges de gran renom com Flotats, Matthias Langhoff, Jean Reno, Lluís Pasqual… entre molts altres. Què vas aprendre amb ells?
Moltíssimes coses! Crec que els estudis són fonamentals, però les grans empremtes te les deixen els grans directors amb qui has treballat. La seva mirada, la seva exigència, el seu talent, et fan créixer i et posen a prova. D’ells, sobretot, n’he après el respecte i el rigor d’aquest ofici.
Quin és el paper amb què t’hi has sentit més identificat o que t’ha encaixat de ple amb tu?
Quan abordem un personatge sempre busquem identificar-nos amb ell i, a través del treball, acabes fent-lo teu, part de tu. Tots som moltes coses a la vida, ja ho saps, i com a actors podem explorar parts de nosaltres que són menys visibles, o més adormides, a través de personatges que, d’entrada, ens poden semblar allunyats. Però, al final, hem d’acabar sent nosaltres.
Quina obra recordes amb més afecte, o per l’aclamació del públic o per ser per tu un repte?
Uf, en podria dir tantes! Mira, el Cyrano de Bergerac quedarà per sempre com un dels records més bonics que tinc. Com a reptes em va agradar molt fer Caos Dempeus de Veronique Olmi, on era un soldat rus que havia tornat ferit físicament i emocionalment de la guerra de Txetxènia, i Kasimir i Karoline d’Horváth, la primera obra que vaig fer amb el Calixto Bieito. I va ser molt emocionant fer l’obra Barcelona del Pere Riera, on el públic ens commovia a cada final de funció amb el seu entusiasme.
Amb el llançament de les grans plataformes, s’està afavorint la producció de més sèries. Ho veus favorable per als actors i actrius i per a la professió en general?
Sí, per descomptat. El problema és que, de moment, tot es cou a Madrid. Aquí, la indústria pateix molt i ens hem quedat molt enrere. Entraríem en un gran debat, on cal tenir en comptes moltes coses, però si el Govern no hi inverteix més recursos, si no fa un pla de l’audiovisual molt seriós de cara al futur, no ens en sortirem, l’audiovisual a Catalunya quedarà com una cosa residual i els professionals d’aquí, tècnics i artístics, acabaran anant a treballar a fora.
Hem passat la pandèmia i un sector afectat ha estat el vostre. Creus que es podrà tornar a remuntar?
Malament aniríem si no ho cregués! Ho he de creure, perquè sinó hauria de canviar de feina!
Jo crec que des de les institucions ens escolten —penso en la gran feina que s’està fent des de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya— i entenen que cal fer un gran canvi i una gran inversió en cultura en general. És un sector on la precarietat és endèmica però que, arran de la pandèmia, encara ha quedat més tocat. Anirà a poc a poc, evidentment, però jo crec que hi ha la intenció de posar-s’hi. De moment, el Govern es va comprometre a invertir un 2 % en cultura a finals d’aquest mandat. Això és més del doble del que s’hi destinava: un 0,7 %. A veure si es compleix.
Tornem al sector de l’habitatge. Has viscut en moltes cases, quin record guardes de cadascuna d’elles?
Sí, una vegada ho vaig comptar i em sembla que eren dotze. En algunes hi vaig viure poc temps, és clar, però de totes elles en tinc records vívids i sento que formen part de mi; com les persones, que sempre t’acompanyen. Vaig viure dos anys i mig en una mansarda molt bonica de París, just al costat de Notre-Dame, només ens separava el Sena! Sorties de casa i tenies davant teu un món meravellós.
Tens alguna afició que sigui una mica particular?
Hi ha un esport que faig des de fa molts anys, intermitentment, això sí, que és l’esgrima esportiva. Vaig descobrir-la arran d’un espectacle i, després, quan vaig estudiar al Conservatori d’Art Dramàtic de París, i m’hi vaig acabar enganxant. Vaig pensar que algun dia, segurament, l’hauria de fer servir en un espectacle o en alguna pel·lícula d’època, però no ha passat mai. I quan he intervingut en alguna producció on s’ha necessitat, com a Hamlet o a Nit de reis, mai ha estat el meu personatge qui lluitava.
Però, ja t’he dit que soc optimista i encara penso que algun dia m’arribarà l’oportunitat. Entretant, em barallo molt de gust amb els meus companys.
Per estudiar els teus papers, fas servir alguna tècnica en especial?
Al llarg dels anys vas consolidant la teva manera d’aprendre’ls gairebé sense adonar-te’n. I canvia segons les circumstàncies. Si tinc la sort de tenir temps, m’agrada fer-ho a poc a poc, rellegint, imaginant, i anar deixant que vagi fent pòsit. I quan es va acostant la data de començar els assajos, llavors ja asseguro cada paraula. Hi ha companys que es graven el text i el van escoltant mentre caminen pel carrer o van a comprar. Jo crec que soc més visual a l’hora d’aprendre’l. Al final, però, sempre acabes fent moltes hores de colzes, que diem.
Actualment estàs impartint classes a les noves generacions d’actors. Com les veus, s’estan preparant bé?
Sí, molt. Jo crec que avui dia hi ha una consciència molt més clara de la importància de la preparació per aquest ofici. I cada vegada més. I és que, avui dia, encara és més difícil sortir-se’n en aquesta professió que quan jo vaig començar i, si no estàs ben preparat, perds molts trens. En aquests moments, veig moltes més actrius i actors molt ben preparats: canten, ballen, toquen un o més instruments, parlen idiomes…
Què els diries a aquests joves?
Fa de mal dir, la veritat, aquest ofici és un gran misteri. Jo crec que cal tenir molta passió per fer-lo, treballar molt, tenir molta paciència i saber capejar els moments difícils, entendre que aquesta és una carrera a llarga distància, i sobretot molta il·lusió!
Una vegada, sobre aquest tema, un mestre em va dir: jo no animo mai els joves, més aviat al contrari, perquè els que ho volen fer de debò, ho faran igualment.
Tornem a casa… què és allò que més valores quan en busques una?
Jo diria que la llum.
Et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
[Riu] Ho he dit moltes vegades: quan ja no treballi, me n’aniré a viure fora! La cosa és que no veig que se m’hagin d’acabar les ganes de treballar, per gran que sigui, sempre hi ha nous reptes i personatges que voldria fer… així que potser ho deixaré per a una altra vida!
Tens una casa minimalista o plena de mobles?
No, està plena de mobles! M’agrada envoltar-me de coses que m’agraden.
Hi ha algun objecte que sempre t’emportis amb tu a totes les cases?
Els llibres sempre me’ls enduc, i les fotografies.
A l’hora de pintar una casa, t’agraden els tons càlids o els blancs?
Tinc una part de la casa pintada de colors càlids i una altra part blanca. Em costa molt decidir-me!
Tens un racó a casa on t’inspires per treballar els guions?
A mi m’agrada molt treballar a la taula gran de la cuina. És una cuina oberta al menjador i a la casa, de manera que la taula acaba sent el centre de la casa. Allà m’hi assec amb els llibres, l’ordinador, els papers i llapis, i m’hi puc passar hores.
Ets molt ordenat o tens el teu ordre a casa?
Sí, soc molt ordenat. Necessito tenir ordre al meu voltant, sinó no em puc concentrar per treballar. Jo dic que mentre ordeno o arreglo coses faig meditació i després ja puc treballar o, fins i tot relaxar-me, també.
Quin és el teu racó preferit de la casa?
En tinc tres: la taula, la terrassa i el sofà!
Quins projectes tens per aquest any que comença, el 2022?
Estic una mica diversificat aquest any. Tinc les classes que faig a l’escola Memory; una coordinació de grups de teatre dels Espais de Gent Gran de l’Eixample; un espectacle en gira que es diu Shakespeare, Cevantes i música, que faig amb la companyia Ilerda Antigua, de Lleida; un recital sobre el poeta Joan Margarit que es diu Acabant el poema, que vaig fent bolos; ara faré un petit rodatge d’una docuficció…
Però, la veritat és que tinc moltes ganes de començar a assajar un nou espectacle o participar en alguna pel·lícula o sèrie, seria un molt bon regal per aquest any.
