Avui he quedat al bell mig de l’Eixample per parlar amb el Pere González Nebreda. Aquests dies l’he anat descobrint. Darrere d’aquell home amb una mirada eixerida s’amaga una persona amb gran saviesa i coneixement. Va ser un dels arquitectes més joves i un emprenedor de la seva època, fent un llarg camí fins a convertir-se actualment en president de l’Agrupació d’Arquitectes Experts pericials i forenses del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. A través de nombrosos articles i publicacions professionals, ha compartit les seves experiències i la seva llarga trajectòria professional en operacions edificatòries, urbanístiques, de transacció d’immobles. A través dels seus ulls he descobert i he fet una altra mirada a la meva ciutat!
Com arribes al sector immobiliari? Era la teva vocació?
La meva vocació era la de ser arquitecte, volia construir cases. Sempre m’ha interessat l’hàbitat humà, les ciutats, que la gent visqui en un lloc adequat i que tinguin un habitatge digne. Aquestes coses sempre m’han preocupat i, com que tenia les condicions per estudiar Arquitectura, ho vaig fer. Un primer pas. Imprescindible.
L’arquitectura és un art molt complex que requereix del coneixement de moltes altres ciències. Vitrubi la va definir com l’equilibri entre tres variables: venustas (bellesa), firmitas (fermesa) i utilitas (utilitat). De manera que els edificis han de tenir la qualitat d’integrar-se a la ciutat conformant-la, han de ser ferms, segurs i perdurables. I han de ser útils. L’aspecte econòmic, el valor, és un element de necessària perdurabilitat, de garantia.
Això em va portar a explorar i estudiar els fonaments del valor i a conèixer a fons la valoració immobiliària, la formació dels preus i altres concepte econòmics. Més endavant, ja en l’àmbit de l’urbanisme, vaig aprofundir en l’anàlisi econòmica i la matemàtica financera, per poder analitzar amb rigor la viabilitat i la sostenibilitat econòmiques de les promocions i de les transformacions urbanístiques. Vaig començar fent valoracions i m’he convertit en un expert dels aspectes econòmics de l’urbanisme i del sector immobiliari.
I quan decideixes fundar Ceigrup?
Les valoracions i el coneixement del funcionament del món immobiliari, on ja havia treballat, em van animar a fer-me API (en aquella època s’havia de fer una espècie d’oposició a Madrid). A Ceigrup m’hi van portar els companys API que vam veure que la forma de treballar en què cadascú tenia el seu despatxet i anava per lliure, no era la millor manera de donar un bon servei, ni d’assolir els reptes de futur que la societat exigia. Així que vam començar amb un grup petit i la iniciativa va començar a créixer fins que vam arribar a tenir més de cent oficines associades. Jo feia d’empresari, de president. Un dia vaig decidir deixar-ho tot perquè no em volia involucrar tant en aquella iniciativa, volia concentrar-me en altres activitats. Hi segueixo vinculat, però sense responsabilitats, perquè el que m’agrada del món immobiliari és l’arquitectura i l’urbanisme i els seus aspectes econòmics.
Com a arquitecte i urbanista, com veus les actuacions que s’estan fent a Barcelona?
Crec que el que s’està fent és un atemptat contra la ciutat, contra un model que és el pla Cerdà, patrimoni de la humanitat i una autèntica genialitat. I crec honestament que ho fan més per desconeixement que per mala fe, però estan destruint el centre de Barcelona. Si mirem el centre de Barcelona, l’Eixample, que és molt gran, és un dels models de ciutat més democràtica que hi ha al món des del punt de vista del disseny. Homogeneïtat, igualtat, mixtura social. Ara, tot això ho estan desmuntant establint diferències entre carrers no suficientment justificades.
No és fàcil transformar la ciutat per adaptar-la a les noves necessitats, però crec que cal més reflexió i més consens. No m’agrada aquesta mirada inconscient, entenent tan poc allò que Cerdà va dissenyar i perquè ho va fer.
Tens a les teves esquenes una llarga carrera com arquitecte. Quina és aquella obra de la qual et sents més orgullós?
Això és com quan tens fills, te’ls estimes igual a tots… o pot ser no.
A més, quan miro cap enrere, quan reviso les obres que he fet, penso que potser no en tornaria a fer cap de la mateixa manera, senzillament perquè ara penso d’una altra manera i disposaria d’altres mitjans. Això sí, no soc gaire partidari de l’arquitectura icònica que tan de moda ha estat. Per exemple, no considero que edificis com la Torre Agbar siguin exemples de bona arquitectura. No en té gaire sentit, en un país mediterrani, fer un edifici amb totes les façanes iguals, sense tenir en compte a quina banda toca més el sol, tot de vidre i tot igual.
No hi estic en contra, però diguem que no em fascina aquesta arquitectura del start-system. És clar que admiro els grans arquitectes, però no me’n considero un. Crec que soc un arquitecte amb ofici, que he fet molta obra correctament.
Els darrer anys s’ha fet a Barcelona molt bona arquitectura, per exemple al 22 @. Bona, actual i sostenible. És un model d’èxit, que caldria preservar. Crec que de les tres variables que conformen l’obra arquitectònica, la de la seguretat/durabilitat l’he superat amb nota, la de la utilitat, segurament l’he aprovada, i la de la bellesa no soc qui per jutjar-ja. És molt difícil aconseguir que un edifici emocioni, parli. I encara més que ho faci durant molts anys.
Aquest és un element diferencial de la meva professió vocacional, la perdurabilitat. Els edificis sobreviuen als seus autors, romanen mentre els autors desapareixen perquè són mortals, tant si els edificis són lletjos, com si no. No es poden amagar, els errors en altres professions, metges, pintors, escriptors, es poden amagar, els edificis, no. És una característica cruel de la professió, que cal assolir.
Personalment m’emociono amb el Panteó d’Agripa a Roma, o l’edifici de Mies van der Rohe a Montjuïc, per exemple, són obres magnífiques, belles, que perduren. Però també m’emociono davant de siluetes o gàlib arquitectònics com Cadaqués o Sitges, amb paisatges urbans dissenyats i construïts. I em revelo contra aquesta corrent, presumptament il·lustrada, i pseudoconservacionista de tota mena de paisatge que pretén que els edificis no es vegin. Darrerament m’he trobat amb aquest condicional. “Fes-ho ben baixet, que no es vegi”, i coses així. És absurd. Les ciutats han de créixer de manera endreçada, més cap endins que cap a fora, però quan creixen ho han de fer bé, sense amagar l’ou, amb edificis dignes, que es vegin i que constitueixen la nova ciutat, o la imatge renovada de la ciutat.
Reivindico també la densitat, per poder disposar dels serveis de qualitat que garanteix la ciutat densa. El sòl és un bé escàs i no renovable, no es pot malbaratar. Els edificis de poca alçada, les baixes densitats, no es corresponen amb les necessitats del nostre país i de la nostra societat. Una de les coses que més ha perjudicat l’urbanisme a Catalunya és el paradigma de “la caseta i l’hortet”, afortunadament mort i enterrat.
Què destacaries de les cases que tu dissenyes? Quina és la teva marca personal?
En primer lloc, la funcionalitat. Que la gent visqui bé en tots els sentits, no només vol dir que les instal·lacions funcionin, sinó pensant en què siguin confortables, en què la casa tingui una bona ventilació, que hi hagi un espai per a cada cosa o que tingui, per exemple, una terrassa.
En segon lloc, la perdurabilitat. Que durin, que envelleixin bé, que l’esforç econòmic de la seva construcció o adquisició, estigui protegit, garantit. Que tinguin futur. I que s’integrin be en el paisatge urbà, que generin ciutat.
També, la flexibilitat d’ús. Les cases van evolucionant perquè les necessitats de les persones van canviant. Les cases de fa 30 anys, pensades pel model de famílies de fa 30 anys, no tenen sentit amb els nous models de nuclis habitacionals. S’han de fer cases que siguin flexibles, versàtils, perquè es puguin adaptar a les noves demandes de la societat, que són també flexibles i menys estereotipades que fa anys.
Caldria derogar o modificar moltes normes i ordenances obsoletes que són un impediment perquè l’arquitectura pugui donar resposta als nous usos. L’ús d’habitatge i el d’oficina professional és sovint sobre el mateix espai. O els usos industrials, comercials i d’oficines es barregen en un mateix edifici, i això que és natural, i que respon a les necessitats actuals, hauria de ser possible i compatible amb una ordenació urbanística més flexible. Ara no ho és.
Com haurien de ser els edificis que conformen la nostra ciutat?
Un aspecte molt important per a mi és entendre que els edificis conformen un patrimoni col·lectiu: la ciutat. L’arquitectura no s’ha de construir només cap endins, sinó també cap enfora. Es pot buscar l’harmonia o el contrast, però s’ha de pensar en la integració del nou edifici a la ciutat. És igual a quina ciutat visquis, abans un arquitecte o altre l’ha dibuixat. No tothom hi pensa. Cal entendre que l’arquitectura és en tot, en cada casa, en cada espai, en cada carrer, en cada plaça. Si no penses així, pots caure en la frivolitat de no entendre què hi ha darrere de cada casa construïda, hi ha talent, hi ha sentiments, hi ha sensibilitats. Abans d’enderrocar cal pensar dues vegades, millor rehabilitar.
Parlem una mica dels teus inicis. Vas començar fent edificis per viure-hi?
Vaig fer alguns edificis a Barcelona i altres punts de Catalunya, que passen desapercebuts, és a dir, que estan envellint amb dignitat, però on més he treballat és a la costa i a la zona del Tarragonès. Em vaig enamorar d’Altafulla, un poble on tot i no haver-hi nascut tinc sentiment de pertànyer-hi. Moltes cases estan dissenyades per mi. He treballat per tota la zona, Torredembarra, El Vendrell, Reus, però sobretot allà. Bona part de les cases de barri de mar i del passeig marítim són obra meva i sempre vaig treballar intentant respectar l’entorn i amb sensibilitat cap al poble. Vaig tenir la sort de pertànyer a un petit grup d’amics, intel·lectuals i artistes (Martí Royo, Albert Boronat, Rafael Bartolocci i d’altres) que tenien aquesta sensibilitat i vam poder fer prou pressió per conservar la “vila closa” i “el raval”, evitar barbaritats arquitectòniques i densificacions exagerades, tant comunes en aquells temps a molts pobles de costa. Això s’ha traduït en un paisatge urbà més amable, més urbà.
I com t’inspires per dissenyar un edifici?
M’inspiro parlant amb la gent que l’ha d’usar. He tingut la sort de poder fer bastantes cases unifamiliars per encàrrec i gairebé sempre hem acabat sent amics, en alguns casos molt amics. Si no hagués escoltat el que volien i no hagués estat capaç de plasmar-ho en el meu disseny, seria impossible que es creés aquest tipus de relació.
Per a mi, tenir amics que viuen en cases que jo he fet és quelcom molt bonic perquè, d’alguna manera, formes part de les seves vides en tot moment.
En general, creus que les ciutats estan ben dissenyades?
Mira, mai hi havia hagut tants tècnics en urbanisme en les administracions públiques com ara, però mai havien tingut tan poca influència en el resultat com tenen ara. És a dir, tot hi que hi ha molts arquitectes en l’administració, el resultat no és que les ciutats siguin millors i, gran part de la culpa, la té la gestió que polítics, d’un i altre color, en fan. Sempre hi ha excepcions, però sense voler ofendre a ningú, crec que falta talent i, sobretot, falta valentia.
Per exemple, està clar que en el futur el transport individual privat no serà l’automòbil, però no s’està enfrontant de manera racional el pas del model actual al model del futur. No es pot fer el canvi de model només posant pegues al transport individual com s’està fent a Barcelona. El que crec que s’hauria de fer es incentivar l’ús del transport públic fent-lo net, ràpid i còmode. La gent no és tonta i no cal que l’obliguin a fer res, però cal que li ofereixin una alternativa més atractiva.
Hauríem de plantejar un sistema de convicció, no de prohibició. Pujant el nivell, i més enllà dels criteris professionals, crec que aquest és un problema de la nostra societat, on sembla que governar és prohibir. Crec que és millor prescriure, proposar, convèncer, condicionar, que prohibir.
Un exemple són els usos dels locals, o els usos del sòl. Es fan plans d’usos molt restrictius, molt rígids i mal dissenyats, i no hi ha prou valentia per adaptar-los a les necessitats reals de la ciutat, menys a les futures. Cal més llibertat, encara que sigui amb més requisits i més condicions.
A Barcelona, manquen tants espais verds com es diu?
Crec que hi ha una mica d’exageració en aquest tema. Sí que necessitem més espais verds, però no perquè la gent no en tingui prou pel lleure, que també passa als barris, sinó per ajudar a purificar l’aire i que hi hagi menys contaminació. Barcelona té la mateixa població que fa més o menys 30 anys i les zones verdes s’han incrementat molt. Falten espais verds, sí, però no es un drama. A vegades sembla que busquen solucions a problemes que no són reals.
És el mateix que passa amb aquest urbanisme que fa diferències entre uns i altres carrers. Per exemple, ara estan convertint el carrer Consell de Cent en un carrer de vianants o zona verda. Alguns ens preguntem, per què? Són diferents aquests veïns que els del carrer València o Diputació? I ja s’ha pensat en l’efecte negatiu que tenen aquest tipus d’actuacions en aquests altres carrers? Segurament sí, potser no, però, en tot cas, no està prou ben explicat.
Què en penses del tema de la sostenibilitat en la construcció i de la rehabilitació?
És el tema de moda per una raó molt clara, la sostenibilitat és el que ens permetrà sobreviure. O fem un planeta sostenible o no tindrem planeta. És el gran repte de les autoritats europees que s’han fixat pel 2050, encara que personalment penso que és un termini massa llarg.
L’objectiu és que tots els edificis siguin pràcticament de zero emissions. Estic molt interessat en aquest tema, estudiant com podem fer aquesta transició del malbaratament energètic a l’eficiència energètica i com afecta això a les persones. Molta de la feina que fem actualment al despatx està centrada en la rehabilitació. Utilitzem tècniques de mediació per parlar amb els veïns i convèncer-los de la oportunitat que representa rehabilitar ara els seus edificis i fer-los eficients. Els professionals immobiliaris ens hi hem d’implicar. Els coneixement dels valors, dels costos i de la formació de preus, ajuda.
I com ho fas?
Estic gaudint molt d’aquesta feina sobretot pel tracte amb la gent. Sovint parlem amb gent molt senzilla, que potser mai s’havien plantejat aquest tema, però quan els hi expliques i t’entenen, es motiven i s’hi posen de valent. Penso que al final del procés no només viuran millor, sinó que milloraran les relacions personals. Això és molt motivador. A més, els fas veure que el seu patrimoni, el seu pis, està amenaçat de perdre valor ràpidament i amb la rehabilitació es revaloritzarà amb seguretat per a molt temps.
És important tenir en compte que a Catalunya i Espanya tenim un parc immobiliari molt vell i construït amb materials de baixa qualitat. Mentre a molts països d’Europa les ciutats es van reconstruir als anys 50 del segle XX, després de la 2a Guerra Mundial, i es va fer amb materials bons, aquí es va fer als anys 40 i amb materials de baixa qualitat. Hem d’aprofitar les ajudes d’Europa per fer aquesta renovació.
Els professionals tenim l’obligació de conscienciar la gent que tenim un problema molt gran, que la pobresa energètica és aquí i afecta molta gent. Hem de fer pedagogia i explicar que amb edificis més eficients, més ben aïllats, la despesa energètica baixa molt i la pobresa energètica desapareix. A més, ara podem fer aquestes millores amb un cost molt reduït gràcies a les ajudes de la Unió Europea. És un tema molt important de cara als propietaris i usuaris. D’aquí a quatre dies, a França ja l’any vinent, els pisos que no siguin energèticament eficients no es podran vendre ni llogar. A Espanya trigarà un mica més, però arribarà. Els professionals immobiliaris ens hauríem d’implicar activament en aquest canvi de paradigma, és un repte, però es una gran oportunitat.
Parlem de lleis. Què en penses de la llei de costes?
Crec que ja hem construït prou a prop del mar i que ja no fa falta construir gaire més. El que no m’agrada és l’argumentari que fan servir que diu que hem d’abandonar l’espai proper al mar perquè serà inundable. Em rebel·lo contra aquest raonament. Als Països Baixos, per exemple, viuen sota el nivell del mar pràcticament tots. I el que han fet és aplicar la tecnologia per protegir el territori, no l’han renunciat.
I de la llei per limitar els lloguers?
Aquí tinc una opinió clara: tal com es planteja fins ara és un error.
Els que ens dediquem al sector immobiliari sabem que aquest tipus de mesures restringeixen el mercat, baixen l’interès dels propietaris per llogar i fan que pisos, susceptibles de ser llogats, passin al mercat de venda, cosa que augmenta els preus de lloguer per manca d’oferta. Socialment és un fracàs si no s’acompanya d’altres mesures. A altres països l’han acompanyat d’altres mesures. El problema de l’habitatge a Espanya ve de lluny. La llei del sòl ja obligava la cessió del 10 % dels terrenys a l’administració perquè es fes habitatge públic, però l’administració enlloc de construir, no va fer els deures quan tocava i ara ens trobem amb un problema enorme.
Ara no s’hi val traspassar el problema al sector privat, sense que el sector públic hagi fet la seva part, com a França, Alemanya o el Regne Unit. A aquests països tenen una bossa d’habitatge públic enorme per donar solució a aquelles persones que no tenen recursos i els fan pagar un lloguer simbòlic o ajustat a les seves capacitats econòmiques.
És un tema complicat, que requereix d’una reflexió profunda i una acció a llarg termini. Cal considerar la insolvència en la demanda com una situació no permanent que requereix una atenció prioritària de l’administració. Això significa millorar molt la gestió immobiliària del patrimoni públic.
Quina és la solució?
Això no va de limitar el preu dels lloguer a 400 €, o una quantitat determinada, que molta gent tampoc pot pagar, això va que l’administració tingui un parc d’habitatge per oferir-lo a la gent sense recursos. I el fet és que, de paraula diuen molt, però no s’està fent gaire per augmentar el parc d’habitatge públic. Hi ha una forma molt més raonable que és, per exemple, comprar edificis sencers vells i ineficients per rehabilitar-los i destinar-los a habitatge social de lloguer i de titularitat pública. I gestionar-los bé.
I permet-me que et digui que tenim un altre problema enorme a Catalunya i és el de les persones que no poden sortir al carrer. Persones amb mobilitat reduïda que viuen a un pis, a Gràcia, Sants, l’Eixample i altres barris, en una finca sense ascensor. Ara s’estan modificant les lleis per facilitar el fet de posar ascensors, però això costa diners. I no estem parlant d’un problema que afecti poca gent. Parlem de gairebé 200.000 persones només a Catalunya susceptibles de ser presoneres a casa seva. La solució es troba en l’arquitectura, en fer adaptacions que ara tenim a l’abast. Rehabilitar edificis i fer-los eficients energèticament i accessibles. El sector immobiliari ha de reaccionar activament.
Es va parlar durant la pandèmia de convertir locals a peu de carrer en habitatges. Què en penses?
No és un tema fàcil perquè hi ha molts d’aquests locals que acaben en un cul de sac i la ventilació creuada és molt complexa d’assolir i, per tant, són llocs poc saludables per viure. No tot s’hi val. A Barcelona hi ha un problema greu d’infrahabitatge, de persones que viuen en petits locals que no tenen ni 20 m2 i, per suposat, no tenen cèdula d’habitabilitat perquè no acompleixen les condicions mínimes que ha de acomplir un habitatge. Potser hauríem de tenir unes polítiques amb menys prohibicions i més intervencions per solucionar problemes com aquests.
Com veus la nova llei espanyola de l’habitatge que s’està preparant?
Jo crec que una llei de l’habitatge és necessària. Aquí a Catalunya en tenim una i, hi ha coses que m’agraden més i d’altres que menys, però crec que és necessària. Crec que un dels problemes greus és la inseguretat jurídica, la variabilitat de les normes és un barrera per atraure la inversió privada.
El problema dels desnonaments, que és molt greu, ve de la manca de polítiques d’habitatge públic que abans comentàvem i és l’administració pública qui té la responsabilitat de solucionar-lo, no pas el sector privat. I aquesta manca de seguretat jurídica es tradueix en problemes com el dels okupes, que fan que hi hagi gent que té el seu patrimoni ocupat, al mateix temps que és molt rendible per a les màfies aquest tipus d’activitat. I això és un problema que afecta bàsicament Catalunya on, tant el problema dels desnonaments com el de les ocupacions, són molt greus, molt més que a la resta d’Espanya. Crec honestament que una societat avançada no es pot permetre deixar aquests temes sense solucionar. Les alternatives habitacionals haurien de ser immediates i públiques, i gestionades amb transparència.
Explica’m quins plans de futur tens.
Vull seguir unint tres coses que poden semblar desconnectades però que no ho estan gaire. La millora del parc edificat, la solució dialogada de conflictes i l’economia de les famílies.
Hem de seguir avançant en aspectes tècnics per anar cap a l’eficiència energètica, cap a contaminar menys (gens) i viure de manera més saludable. Però també en salvaguardar el patrimoni dels petits propietaris que, amb molt d’esforç han adquirit un pis, que si no el rehabiliten, també energèticament, està en risc cert de perdre valor.
Veig un repte de futur però al temps veig que cal implementar una cultura de la mediació. És molt bonic veure comunitats de propietaris que pràcticament no es parlaven i que davant d’un projecte de rehabilitació, comencen a parlar i a col·laborar entres ells, comencen a construir unes relacions inexistents fins el moment. És molt important recuperar relacions comunals i veïnals que sovint estaven malmeses per problemes inexistents, gairebé virtuals, petits malentesos, que podem suavitzar si hi posem una mica de bona voluntat.
Per això, reivindico la mediació tècnica, sense gaire èxit, he de reconèixer. He dedicat molt esforç i hores a la mediació tècnica però crec que ara per ara, soc l’únic API que ho ha fet de debò. Ni s’ha explicat adequadament ni s’ha pres de debò per part de qui correspongui.
Què en penses de les previsions tan difícils que es fan del sector per a finals d’any?
El mercat immobiliari funciona per cicles, com gairebé tots. Si mirem l’evolució en una franja de 40 o 50 anys, el mercat immobiliari es comporta com la borsa, amb cicles de pujades i baixades. Quan baixa, tothom en parla, com si fos el desastre total, però quan puja gairebé ningú en diu res. Són fluctuacions naturals que els professionals del sector coneixem bé.
No sé el que realment passarà, però penso que l’habitatge nou, bo i eficient, difícilment baixarà. Mentre que el de segona mà, ha de baixar per força, perquè no acompleix els estàndards d’habitabilitat ni d’eficiència. Si volem vendre un habitatge ineficient que contamina i que no té els mínims de confort per viure, l’hem de vendre més barat. I d’aquí a uns anys, no valdrà res com qui diu. L’habitatge de segona mà patirà si no s’intervé fent les millores que hem parlat. Hem de fer l’esforç necessari per fer que el nostre parc d’habitatge acompleixi els estàndards d’eficiència i sostenibilitat que la societat i el planeta ens demana. L’alternativa és l’infrahabitatge i la desvalorització patrimonial de conseqüències socials molt greus.
Per acabar, aixequem una mica la mirada. Com veus l’habitatge a nivell global?
Durant els últims anys he estat el president dels arquitectes experts d’Espanya i, en qualitat d’aquest càrrec, he representat el col·lectiu d’experts en valoracions a la UE a Brussel·les i he tingut l’oportunitat de conèixer les directives europees que fan referència a la renovació del parc immobiliari i l’eficiència energètica, i les he estudiat.
A escala general, et puc dir que hi ha moltes semblances entre el que es proposa a tots els països. Però a Espanya tenim el problema de la manca d’un parc públic d’habitatges, que ja hem comentat abans i que necessitem urgentment racionalitzar per donar solució als problemes de la gent més necessitada, la demanda insolvent.
La ineficiència energètica és més estesa aquí, els nostres habitatges estan pitjor, però les solucions són mes senzilles, per raons climàtiques i perquè el parc d’habitatges en propietat és més extens proporcionalment.
Quant a la resta, el mercat es comporta a tot arreu igual, amb pujades i baixades que, a la llarga, sempre acaben sent positives. No crec que hi hagi un risc d’esfondrament del mercat, però estic convençut que es tornarà molt més selectiu i els habitatges “brossa” hauran de desaparèixer del mercat com ja està passant en països com França. Si tens un habitatge que no és habitable en bones condicions, queda fora del mercat de venda i de lloguer. I penso que els professionals del sector no li hem donat, fins ara, prou importància a aquest tema, perquè no estem prou sensibilitzats.
Si mirem el sector de l’automòbil, tenen totalment assumit això, saben que un tipus concret de cotxes no podran circular per la ciutat i, per tant, no tenen valor. Això és el que passarà amb els pisos d’aquí a dos o tres anys… o 25, la llei impedirà que es posin al mercat els que no compleixen els estàndards establerts. Primer seran els de certificació energètica g, després els f i al final només hi haurà en el mercat a i b.
Però el que a mi m’agradaria és que la renovació del parc immobiliari no es fes des de la via coercitiva. M’agradaria que es fes des del convenciment, que considero imprescindible. Amb el ritme actual, que en 2 anys s’han rehabilitat 60.000 habitatges, no anem enlloc. Falta més convicció, participació i complicitat de tothom, de les administracions, dels propietaris i usuaris, però sobretot i, importantíssim, dels professionals del sector immobiliari.
