Avui tinc el plaer de conversar amb un gran artista, i un gran amic al mateix temps. És impossible no quedar atrapat per la potència, la vida i el color que transmeten les obres de Philip Stanton.
El pintor i il·lustrador d’origen estatunidenc va decidir instal·lar-se a Barcelona ja fa molts anys i ha creat un vincle íntim i especial amb la ciutat i la seva gent. Des de meravellosos murals de gran format, com el recentment creat “Els colors de l’agraïment”, que llueix a l’estació de metro de l’Hospital de Sant Pau com a reconeixement a la tasca del personal sanitari en aquests mesos de pandèmia, fins a col·laboracions amb una empresa barcelonina de fundes de mòbil. Això sí, una empresa amb un propòsit i uns valors molt especials.
L’obra de Philip pot prendre múltiples formes, però sempre en conserva l’essència. És un home creatiu, que gaudeix i ens fa gaudir amb el seu art quan dibuixa, quan pinta, quan crea escultures, quan canta o quan actua en una pel·lícula.
Philip, què és per tu la llar?
La llar és on tu decideixis que sigui, és a dir, tant és que sigui un lloc temporal o la casa teva de tota la vida. Si en aquest lloc hi ha el teu cap, el teu cor i la gent a qui estimes, és la teva llar.
Fa més de 30 anys que vas deixar Estats Units per venir a viure aquí. Què et va portar?
Un avió!
Jo vaig néixer a Ohio, però només vaig ser-hi 4 anys. Quan vaig acabar el grau universitari de Belles Arts i un màster d’Il·lustració a Nova York, després de compaginar els estudis amb diferents feines per poder pagar-los, vaig decidir que era el moment d’aturar-me una mica i descobrir món. Havia estat estudiant i treballant al mateix temps durant 7 anys i necessitava parar. Vaig rellogar el pis que tenia a Nova York i vaig venir a Europa.
Primer Anglaterra, després França, Espanya, després vaig saltar al Marroc i durant 8 mesos vaig viatjar, al mateix temps que intentava buscar clients als països que visitava. I a Barcelona vaig passar-hi 4 vegades, a l’època preolímpica, quan el fervor creatiu a la ciutat era màxim.
Quan vaig deixar Nova York, tot el món creatiu s’havia especialitzat massa. Exagerant una mica, si eres il·lustrador de maduixes, només podies pintar maduixes, res més. I, encara que fossis l’il·lustrador de maduixes més ben pagat de món, aquesta súper especialització anava clarament en contra del meu caràcter.
Quan vaig arribar a Barcelona, vaig coincidir amb gent com Mariscal, Peret, que estaven fent coses de gran format, en diferents suports i, encara que no parlava castellà ni català ni tenia diners, vaig pensar que tenia un buit en aquest mercat, que podia oferir alguna cosa diferent.
Com recordes el teu primer pis o casa que vas escollir per viure-hi?
El meu primer pis a Barcelona va ser un pis compartit a Gràcia, en un carreró sense llum. També vaig compartir un altre pis al carrer Còrsega i després vaig llogar un pis per mi sol al mateix carrer i finalment vaig agafar un pis a Rambla Catalunya amb Còrsega.
Durant aquests anys, l’Eixample Esquerra va ser el meu lloc a Barcelona. Ja treballava molt per a la Vanguardia i aquesta zona m’anava de meravella per anar caminant al diari a lliurar els originals. En aquells temps, internet encara no estava al nivell d’ara i tot es feia a mà i es lliurava en paper.
Quina diferència hi ha entre les cases dels EUA i les d’aquí?
Primer de tot, generalitzar els Estats Units és molt difícil perquè és tan gran que alberga moltes realitats.
Si parlem de l’estat on vaig passar-hi més temps, Florida, allà les cases són una mica tipus Sant Cugat, per definir-les d’alguna manera. D’una o dues plantes, no grans edificis, més de tipus unifamiliar. Són de maó i formigó ja que, per la humitat tan alta que hi ha, no s’utilitza pràcticament la fusta perquè no resistiria. Si parlem de la meva estada a Nova York, els meus pisos van ser sempre en edificis antics, petits, de només 4 o 5 habitatges amb una botiga als baixos. No vivia al Nova York que sovint veiem a les pel·lícules.
Quins records guardes de les cases on vas viure?
He viscut a molts llocs i a diferents cases. Si parlem de Barcelona, et puc parlar, per exemple, de la casa amb estudi al carrer Beethoven on vivia amb la meva exdona i les nenes. Era un pis tríplex i a l’última planta tenia el meu estudi amb una gran claraboia que em proporcionava molta llum natural i on vaig treballar molt bé durant molts anys. D’una banda, va ser preciós perquè em va donar l’oportunitat de veure créixer les meves filles, però de l’altra, era molt fàcil distreure’t quan les senties pujar per les escales, encara que ho tinguessin “prohibit” i, és clar, deixaves el que estaves fent i estaves per elles, perquè era el que volies, el que gaudies.
Què és el que més valores quan busques una casa?
Depèn del moment. He llogat cases al camp, al Baix Empordà, a Menorca o Formentera enganxades al mar i també molts pisos. Però jo soc molt de mar i de llum. La llum natural per mi és clau. Això i l’orientació solar i la proximitat al mar. M’agrada també la muntanya, però el mar passa sempre per davant.
Els paisatges i les cases que pintes són sempre plens de colors. Com t’inspires?
Moltes vegades els meus quadres són paisatges onírics, imaginats, que intenten transmetre la calidesa i la qualitat de vida a la Mediterrània. A vegades em baso en alguna cosa concreta com una vil·la de la Toscana, una casa a l’Empordà o un edifici modernista de Barcelona, però en general, és un món idealitzat, que busca la joie de vivre, l’alegria de viure.
Soc conscient que la majoria dels meus quadres acabaran en cases, de clients o amics, formaran part de la seva vida familiar i, normalment, es penjaran en una paret blanca. El color que hi ha a tots els meus quadres, vol transmetre aquest punt d’energia necessària per a la vida, a la persona que l’observa, que el té a casa.
Fa poc has pintat un mural en homenatge als sanitaris, “Els colors de l’agraïment”, al metro de Guinardó/Hospital de Sant Pau, parlant de resiliència, superació i esperança.
Sí, ha estat una experiència meravellosa! És, literalment, una de les millors coses que m’han passat, professionalment parlant. I és que el projecte, com la majoria de bons projectes, neix de l’amistat.
En aquest cas, en Santi Torres, director de comunicació de TMB i gran amic meu, em va trucar en ple confinament per proposar-me de fer alguna cosa permanent en una estació de metro i a prop d’un hospital públic per donar les gràcies a tots els equips sanitaris que ens han estat cuidant i ho segueixen fent, durant aquesta situació tan dura que ens ha tocat viure.
El projecte va ser bonic des del principi. El fet d’incorporar alumnes de les meves classes de grau com a ajudants va ser una experiència inoblidable per a ells i per a mi. Poder transmetre’ls coneixement real, que els servirà en el futur, va ser meravellós. No et mentiré però, va ser molt complicat. El fet d’estar pintant en un vestíbul d’estació de metro al juny i juliol, tots amb mascareta, per descomptat, i sense poder estar tot l’equip de 8 persones simultàniament per motius sanitaris, ho va dificultar molt tot. Però la reacció del públic que passava per l’estació, que ho gaudia, ens animava i ens donava les gràcies, va ser una cosa increïble, molt, molt bonica.
I crec que ha tingut tanta repercussió mediàtica perquè, el fet d’intentar transmetre alguna cosa positiva, esperança, en un moment tan complicat, va connectar molt amb la gent.
Et veus deixant Barcelona per viure a prop de la mar o de la muntanya?
A prop del mar, sí. Soc un gran enamorat de la Mediterrània, probablement acabaria a Menorca. Ara la meva filla gran està vivint a Palma i aquest estiu vam passar-hi unes setmanes, i tot i que fa uns anys no em va agradar gaire, aquest cop sí que em va agradar de veritat. Mallorca és increïble, té uns paisatges amb uns contrastos i una bellesa impressionant.
Ara bé, Menorca per mi és ideal, té la mida perfecta i, sobretot, segueix sent molt dels menorquins, no dels anglesos ni dels alemanys com ha passat amb Formentera, que abans era el meu gran amor, però ara s’ha convertit en un tros d’Itàlia, ha perdut la seva identitat.
Casa teva és plena de colors o només n’hi ha als teus quadres?
És curiós venint de mi, però les cases on he viscut solen ser de parets blanques. El color el poso amb els quadres, no necessàriament meus, molts són d’amics i artistes amb els que he fet intercanvis.
Minimalista o ben plena de mobles?
Tirant a minimalista. La veritat és que es viu més tranquil amb pocs mobles pel mig i amb línies rectes.
Hi ha algun objecte que sempre ha anat amb tu a totes les cases on has viscut?
Sí, hi ha llibres i àlbums de fotos que m’han acompanyat tota la vida. També tinc un parell d’objectes curiosos que van amb mi des de la meva època a Florida: un és un regal de la meva mare, un decantador de vi francès antic, una mica art nouveau, que té com una petita aixeta per servir el vi i, l’altre, és la meva col·lecció de peces de ceràmica africana que tinc, probablement des de fa més de 40 o 50 anys.
A casa teva tens un espai per pintar?
A totes les cases he tingut sempre un espai per treballar, tot i que jo puc dibuixar a qualsevol lloc. Moltes vegades vaig amb la meva llibreta i pinto al carrer per captar les escenes de la vida quotidiana de les persones en el seu hàbitat real.
És veritat que quan treballo amb quadres de gran format, ho faig a l’estudi, ja sigui al meu si la peça hi cap per mida o en un de llogat si el format ho requereix.
Què portes sempre a sobre?
Sempre, des de fa més de 25 anys, porto una llibreta petita, que hi cap en una butxaca, i un bolígraf o un Pilot. És poc habitual que sent dibuixant no utilitzi el llapis, però a mi m’agrada perquè així no hi ha l’opció d’esborrar i captes l’energia del moment, no la pots trucar. Dels errors és d’on aprenem i és important no tenir por a cometre’ls.
Ets ordenat o tens el teu ordre?
Bona pregunta, tot i que potser li hauríem de preguntar a la meva parella!
Jo diria que, en general, a casa soc bastant ordenat. A l’estudi tinc el meu propi ordre. Pot donar una sensació de caos, però quan tinc un moment creatiu, el més important és esprémer-lo al màxim. És com un cavall salvatge, has d’agafar les regnes i aguantar fins que et tira a terra. En aquests moments, tant me fa si l’estudi està cap per avall, si hi ha pintures per tot arreu, si tot està desordenat. Però quan passa el moment d’impàs, necessito tornar a posar-hi ordre.
El teu racó favorit de la casa és…
El meu estudi, que té dues plantes, m’encanta la planta superior on hi ha una terrassa i on tinc els meus ordinadors per a treballs de petit format. És on em sento més còmode, és el meu racó més íntim.
Les teves il·lustracions les portes a altres formats, fins a les fundes de mòbils.
Sí, això és una cosa que m’interessa molt. A mi m’agrada col·laborar amb clients de tota mena, fins i tot faig intervencions en cases on dissenyo quadres i murals específicament per un espai en concret. M’encanta fer aquest tipus de coses diferents. En aquest aspecte soc molt obert i m’omple experimentar i crear coses úniques que ajudin a convertir la casa d’algú en una cosa única també.
Parlant de les fundes de mòbil, les vaig dissenyar per a una marca barcelonina que es diu POPSICASE, que fa les seves fundes amb xarxes de pescadors reciclades, una passada. Ens vam conèixer fa un parell d’anys arran d’un projecte de col·laboració que els vaig proposar amb alumnes d’Eina i va quedar pendent crear la línia Stanton per a les seves fundes. I aquest any, ho hem fet realitat. És una marca que m’encanta perquè no són només fundes de qualitat, ecofriendly i fetes amb un material reciclat que fa molt de mal als nostres mars i la seva fauna, és que, a més, part de la facturació la destinen a la Fundació Arrels que ajuda a les persones sense llar.
Si no fossis pintor, què t’hauria agradat ser?
Molt bona pregunta. De petit volia ser dues coses: o biòleg marí, que fins i tot vaig guanyar algun premi infantil de recerca, o escriptor de còmics de superherois. Sincerament, crec que no hagués acabat la carrera de biòleg marí, i d’escriptor tampoc sé si m’hagués anat bé.
Al final, estava clar que havia d’acabar en alguna cosa creativa i ara estic fent malabarismes combinant diversos talents: dibuixo, pinto, faig escultura, canto i toco música, i també faig col·laboracions com a actor. Coses creatives!
