En Sicus Carbonell és un home entranyable, a qui sempre dic que per mi és com un germà. De mirada alegre, amb un somriure a punt per a tothom, i com no pot ser d’altra manera, amb la música a flor de pell. Estima els seus orígens i se’n sent tan orgullós que n’ha fet el seu motor vital. Quan puja als escenaris, fa embadalir amb la guitarra i les paraules, sempre emotives. És tot un referent de la rumba catalana, que ha rebut i viscut com un llegat dels seus avantpassats.
Sicus, què és per tu la llar?
La llar és la família. Llar i família són la mateixa cosa per mi. La meva llar no és el lloc on dormo, és on tinc a tota la meva família.
Tu vas néixer al barri de Gràcia de Barcelona, un barri especialment estimat per la comunitat gitana. Ens comparteixes algun record?
En tinc molts! El barri ha canviat moltíssim des d’aleshores. Per posar-te un exemple, els dilluns al vespre anàvem al cine Texas, ara ja tancat, perquè era el dia que el cinema estava reservat per als gitanos. Hi portàvem el sopar, la cassola d’escudella i entre pel·lícula i pel·lícula sopàvem allà mateix. Allò era barri, era comunitat, ara seria impensable.
Ha canviat molt tot, algunes coses per mal i d’altres per bé. També recordo les bodes gitanes d’abans i, en general, recordo a molta gent que ja no hi és, familiars i amics a qui trobo en falta. Sempre tinc una nostàlgia especial quan penso en l’època viscuda entre els anys 80 i els 90 del segle passat.
Parlem d’aquest període. Et va marcar molt com a artista?
Totalment! Quan tenia 6 anys, ja en fa 41 d’això, em van regalar la meva primera guitarra. Això de cantar als balcons, que ara s’està fent tant, jo ja ho feia als anys 80 des del balcó de casa els pares, al carrer Francesc Giné i els veïns i les veïnes m’aplaudien. Així vaig descobrir el que volia fer a la vida, la meva vocació.
Però va tocar canvi de barri, no?
Sí, vaig viure entre el 2000 i el 2006 a Hostafrancs i després ja em vaig traslladar a Mataró, on segueixo vivint-hi actualment.
Sempre a prop del mar.
Sí, soc una persona que, tot i que no sé nedar, m’encanta el mar. És com una via d’escapament per mi, em relaxa, em deixa veure sempre l’infinit.
Quins van ser els teus referents, aquells a qui et volies assemblar quan vas començar amb la música?
Jo vaig tenir la sort de començar en una època, on el nivell dels músics gitanos de la rumba era molt alt. D’en Peret recordo que, quan sortia a la tele, es feia un silenci sepulcral. No només per com cantava, sinó pel missatge que transmetia. Era el referent dels gitanos catalans.
També hi havia El Cacho, El Pescadilla o l’Agustín Abellan, el Chango, que era un rumbero de Gràcia, que va ensenyar a cantar rumba al Gato Pérez i que feia les millors bodes gitanes. Tots ells han estat com els meus pares musicals. He agafat una mica de tots. He tingut la sort d’escoltar molta música, de viure-la i he tingut la sort també de treballar amb els millors.
La teva feina t’ha permès viatjar arreu del món, conèixer noves cultures, noves persones. Com ho has viscut?
Una de les coses bones que et dona la música és aquesta. Coneixes moltes persones, d’indrets molt diversos, que sense aquesta feina no les haguessis conegut. M’agrada veure llocs nous i compartir música. He estat fent concerts a llocs com Chicago o Nova York… Llocs que mai m’hauria imaginat tocar-hi! I com no, a Puerto Rico, Venezuela, Argentina, pràcticament a tota Europa, la veritat és que la música m’ha permès conèixer lloc i persones molt interessants.
Explica’m algun record.
De Puerto Rico en tinc un parell. El primer, és que ells, els salseros, m’anomenen el Gitano Boricua (sinònim de porto-riqueny) perquè diuen que la meva música és com si la fes un d’ells.
I l’altre està relacionat amb la salsa. Jo compro discos de salsa des que tenia 8 anys, quan anava a buscar-los a Discos Castelló. Tinc discos del Jovani Hidalgo, un dels millors percussionistes de salsa que hi ha hagut, o del Roberto Roena, de la Fania, del “Perico” Ortiz, els grans noms de la salsa a nivell mundial. El dia que vaig arribar a Puerto Rico jo ja sabia que tota aquesta gent feia un concert el dia següent, però el que no em podia imaginar de cap manera és que em convidessin a tocar amb ells! I em vaig trobar tocant a al costat d’autèntics ídols per mi que, a més, em demanaven que els ensenyés a fer el ventilador amb la guitarra, com fem els rumberos. És un premi que et toca, un regal de la vida que, de sobte, et col·loca a tocar amb un munt de gent que admires des de petit.
Parles del ventilador. Què és exactament?
El ventilador és el moviment que fem amb la mà dreta quan toquem la guitarra i on combinem harmonia i percussió. Harmonia perquè estem rascant les cordes de la guitarra mentre amb la mà esquerra fem un acord, i percussió perquè fem rodar la mà com un ventilador al mateix temps que colpegem la guitarra, com hi hagués un bombo de bateria.
Es pot dir que la teva segona casa són els estudis de gravació i els escenaris. Com és aquesta segona casa?
Sí, és cert que són com una segona casa. Jo quan creo una cançó, ho faig sempre a casa meva, en una primera fase, però després hem d’anar a l’estudi per poder-la arranjar. A l’estudi és on la cançó es cuina. Ja tens els ingredients però els has de cuinar. A l’estudi es fan les mescles, es masteritza, en fi, un treball molt important perquè el resultat final soni bé en el disc i agradi a la gent quan la toquem en directe. És un procés molt llarg, a vegades podem trigar tres anys en tenir la cançó llesta, però també és màgic quan veus com aquella cançó que has creat només amb una guitarra, el teu fillet, va creixent dins l’estudi fins arribar a ser allò una cosa que farà gaudir. Per tant, per un músic, l’estudi és la llar on les cançons creixen.
Sé que d’aquests estudis n’has visitat molts arreu de món. Algun que recordis en especial?
N’hi ha un que ja no existeix, estava al carrer Bailén al barri de Gracia, els estudis Gemma. Allà van gravar-hi els millors i va ser on jo, amb 17 anys, vaig registrar el primer disc de la meva vida. Encara es feia tot amb cinta, no existien els ordinadors, era tot “sin trampa ni cartón”. Si els que tocaven en sabien, bé i, sinó, al carrer. Aquella primera experiència em va marcar molt i encara et podria descriure l’estudi perfectament, 30 anys després.
I algun escenari apreciat?
El primer escenari com a professional també va ser molt especial, a París! Tenia només 17 anys i va haver de venir el meu pare a signar l’autorització per poder viatjar-hi. Encara guardo la promo, era la campanya “Hola Barcelona” de l’any 1992. Hi érem el Quico Pi de la Serra, els Xarop de Canya, els Jaleo i més gent. Va ser la meva primera actuació com a professional. Es pot dir que vaig començar fort, ni més ni menys que a París!
Parlant de cases, de llars. Quina vas ser la teva primera casa?
A veure, si compten les cases del meus pares i les dels avis, la veritat és que he viscut a un munt de cases. T’explico, la casa on jo em vaig criar va ser la dels avis. La meva mare em va tenir molt jove, només ens portem 18 anys, i em van criar els meus avis materns a un pis molt petitet de Gràcia, al carrer Diluvi, que ara és de la meva tieta. Hi vaig viure 6 o 7 anys, fins que els avis van comprar un altre pis al carrer Torrent de l’Olla. Era un pis nou a estrenar que els hi va costar tres milions de pessetes de l’època, una fortuna.
I amb els pares, vivia també a Gràcia, al carrer Francesc Giner. Aquestes són les 3 cases de la meva infància, sense oblidar la casa dels altres avis a Reus, on passava el Nadal i els estius. Era un casa sencera, no un pis, i m’agradava molt.
I quan et vas casar…
Vam anar a viure a Hostafrancs, primer de lloguer per veure si ens agradava el lloc i, després va sortir una oportunitat i vam comprar un pis molt maco amb jardí a la carretera de la Bordeta. Hi vam ser uns anys, però va arribar la separació i la meva dona va marxar, i vaig decidir que els tres nens i jo aniríem cap a Mataró, a començar una nova vida. I és aquí on vaig conèixer la meva actual companya. Vaig fer el mateix procés, primer lloguer per veure com anaven les coses, i després vaig comprar el pis on ara vivim. És petitet, però per mi és com una mansió.
Ets una persona molt compromesa amb la teva gent, amb el poble gitano. Com veus la situació actual de la comunitat i els canvis que han anat succeint?
Tots els canvis per millorar, són bons. Per exemple, en temes d’escolarització i educació la millora ha estat enorme des dels temps en què jo era nen, la majoria dels gitanos no anaven a escola. Ara el 99% estan escolaritzats a la Primària i molts a l’ESO i a estudis superiors i universitaris. Això és un gran pas. Gitanos i gitanes estan veient molt clar que l’única manera de formar part de la societat i tenir les mateixes oportunitats que els altres, passa per la formació.
Sé que heu escrit un llibre de la cultura gitana, dels referents, dels costums i la cuina. Però parlem de les cases d’una comunitat que ha estat històricament nòmada.
Tenen les cases igual que la teva! Amb habitacions, cuina, bany! Faig una mica de broma, però deixa’m explicar-me. La meva família materna, per exemple, van ser dels primers habitants de Gràcia, fa 250 anys, quan encara no era part de Barcelona. De la família paterna, encara conservo un document de casament d’un avantpassat, signat per l’arquebisbe de Tarragona el 1743.
És a dir, aquesta faceta nòmada jo, evidentment, no l’he viscuda i la meva família tampoc. Els gitanos van arribar a Catalunya, concretament a Perpinyà, que era part de Catalunya, el 1415. I n’hi ha molts, com la meva família, que fa 250 anys que viuen en aquesta terra sense anar amunt i avall. Crec que això de poble nòmada correspon a altres períodes de la història i que s’ha convertit una mica en un tòpic. Jo et diria que, com a mínim a Espanya, el 100% dels gitanos no són nòmades i viuen com la resta de la població.
Abans em deies que per tu llar i família són el mateix. El concepte de família és molt important per a la teva comunitat.
Totalment! Com et deia, la nostra llar és on hi ha la nostra família. I per a nosaltres, la família va mes enllà de la parella i els fills. Inclou als pares, als avis, als germans, als nebots. Un Nadal a casa meva vol dir que ens ajuntem 40 persones i, si no ho podem fer, ja no és Nadal.
Quan busques casa, què és el que mes valores?
Primer, que sigui en una bona zona, poc conflictiva, on no hi hagi gaire soroll, de fàcil accés, cèntrica o semi-cèntrica i, sobretot, que tingui els establiments de primera necessitat a prop. També que el pis estigui en condicions, encara que sigui una mica més car. Abans era molt important que estigués a prop de la comunitat, però això ha canviat, com a mínim per mi.
Casa teva és minimalista o plena de coses?
Jo crec que bastant equilibrada, tot i que si soc sincer, hi ha vegades que entro per la porta i trobo coses noves perquè la que fa i desfà és la meva dona! És la que organitza els canvis i reformes a casa. Potser que arribi un dia i que l’habitació sigui d’una altre color!
Ara que parles de colors, sou de tons clars, càlids, alegres?
A mi m’agrada molt el blau, el blau és el cel i és el mar, i tant un com l’altre són infinits i això fa que aquest color sigui especial per mi.
Casa endreçada o amb el teu ordre?
Home! Jo vull pensar que la tinc ordenada, però segurament serà dins el meu ordre i no sé què en pensaran els altres! Sense bromes, a mi m’agrada tenir les coses ben posades i poder-les trobar fàcilment. A la meva filla sempre li dic: si vols trobar les coses, guarda-les sempre al mateix lloc.
I quin es el teu racó preferit de casa?
És el sofà, però no per seure-hi. Com saps, jo soc cristià evangèlic i, des de fa molts anys, sempre faig la meva oració de la nit al sofà. Sigui en aquesta casa on hi porto vuit anys o en les anteriors. Ho faig quan tothom és al llit ja i allà, en la meva solitud, em sento aïllat de tothom, en pau.
I on t’inspires per crear noves cançons?
La veritat és que no tinc un lloc especial. La inspiració ve quan ve. A vegades arriba a les 5 del matí. Et ve una melodia o una lletra al cap i has de buscar qualsevol racó on no molestis a ningú. A vegades fins i tot em tanco al lavabo.
Tens algun objecte que sempre t’acompanya?
Uns quants, de fet. Un d’ells, com no podia ser d’altra manera, la guitarra. Fins i tot quan vaig de vacances. També soc molt maniàtic del meu coixí. Un coixí petit que em va molt bé per a les cervicals.
Parlem de nous projectes. Què tens entre mans?
Ara, i això no ho sap gairebé ningú, estic gravant un nou disc. És un tema una mica especial i dels que a mi més m’agraden, els que arriben per casualitat. Amb el grup ES Media, amb els mateixos que estem fent l’espectacle al teatre Apolo, farem un espectacle per Nadal que estrenem el 20 de desembre. Seran set funcions i aniran acompanyades d’un disc: “Navidades con sabor a rumba”. Fem les nadales típiques, algunes en català, algunes en castellà i algunes en anglès, acompanyades de cinc nadales que he composat especialment per al disc.
De cara l’any vinent, estem preparant una altre projecte de teatre que encara no té nom, però que serà d’èxits de grans artistes passats a rumba. Són d’aquelles coses que et venen i que ens fa molta il·lusió fer-les.
