Com et defineixes, Vanessa?
No m’han agradat mai les etiquetes ni definicions, però si ho he de fer, suposo que em defineixo com una ànima inquieta i inevitablement lligada a l’art i la creació.
Què és per tu la llar?
El lloc, o més aviat l’estat, és on em trobo en pau, sense ganes d’estar en un altre lloc, on puc ser autènticament jo.
Com vas descobrir la teva vocació?
No sé si ho puc descriure així, no ho sé — encara a hores d’ara — si vaig descobrir la meva vocació o ella em va descobrir a mi. No vaig dubtar mai que em dedicaria a l’art. He passat, des de la infància, pel ballet clàssic, la interpretació, la dramatúrgia, la fotografia i ara el cinema, que és el que ha estat més temps. No descarto la literatura o el videoart com a formes d’expressió en un futur proper, sempre compaginant-ho amb l’audiovisual.
Parlant de les primeres vegades, com va ser la primera vegada que vas fer la teva primera filmació? La primera vegada que vas estrenar un documental?
Les primeres vegades sempre estan carregades d’emoció. Són inicis de noves aventures i això per a una sagitari com jo és sinònim de diversió, de repte, d’adrenalina. La meva primera filmació va ser mentre estudiava cinema, un curtmetratge que servia de treball de finals d’any. Va ser una experiència caòtica i meravellosa alhora. La primera vegada que vaig estrenar un documental estava feta un manat de nervis.
I la primera vegada que vas escollir casa teva?
La primera vegada que vaig escollir casa meva vaig tenir una sensació de felicitat enorme.
Sé que vas venir a estudiar a Barcelona a l’EMAV. Però a Cuba hi ha escoles de cinema que són excel·lents. Com vas viure aquest canvi?
Vaig decidir emigrar sent molt jove, mentre estudiava encara Dramatúrgia a l’Institut Superior d’Art de Cuba. Vaig trigar gairebé un parell d’anys a començar a estudiar aquí, ja que crec que és el temps mínim que algú que emigra necessita per establir-se mínimament en un nou lloc que és tan diferent del d’origen. És cert que tothom assumeix que sent cubana i dedicant-me al cinema he estudiat a Cuba, especialment a Sant Antoni, però la realitat és una altra.
Com s’arriba a ser directora de documentals?
Em considero directora, així en general, encara que és cert que en allò que tinc més experiència és en documental. S’hi arriba volent-ho molt, insistint fins més enllà del cansament, tenint molt clar què és el que vols fer. Cal estar disposat a estar en aquesta lluita constant que implica aixecar els projectes, tirar-los endavant. Estar disposat a bregar amb la inestabilitat econòmica que pot provocar, si no ho portes bé, certa inestabilitat emocional. Crec, en resum, que cal estimar profundament la vocació i el camí, perquè no és gens fàcil, especialment si ets dona.
El teu primer èxit va ser “Ellas”, que va ser molt guardonada. Com vas viure aquest moment?
Realment va ser un moment molt dolç i molt dur alhora. El reconeixement, tant del públic com dels jurats, és sempre una validació per a qui crea per als altres. És molt agradable que la teva feina inspiri, faci reflexionar i mostri realitats que es creuen superades, però que no ho són. La part dura ve quan creus que això serà un punt d’inflexió, que et permetrà tenir més feina o almenys accedir a un altre tipus de projectes. En el meu cas, si més no, no va ser tan evident. A la llarga ho he agraït perquè em va ensenyar des de ben aviat la importància de la humilitat i de la constància.
Com neixen les històries a què tu dones vida?
De maneres diferents, unes m’arriben en forma d’inspiració espontània. Altres són conseqüències d’històries que escolto, de vivències personals o d’algú proper. I sovint les inspiren altres obres d’art, ja sigui literatura, arts visuals o música.
Arribes al teu èxit més gran amb “Los que se quedaron”, on parles d’emigració, dels sentiments de deixar un país… Com et vas documentar? Com va néixer el projecte?
El projecte va néixer en una conversa amb el meu pare que és periodista de professió, però que va estudiar Història. Estàvem al balcó de casa del meu germà, i a propòsit del naixement del meu nebot gran (el primer català de la família) vam començar a imaginar-ho. El procés de documentació i investigació va ser força llarg, van passar almenys un parell d’anys fins que vam començar a filmar-lo, i va ser simultani a l’Havana i aquí a Catalunya.
També t’has endinsat al món de la ficció, amb “274.” Creus que donar vida a un llibre és més complicat o difícil que crear de zero?
En aquest punt em trobo ara mateix. “274” serà la meva òpera prima en ficció i està a l’etapa de desenvolupament. És un projecte que ha crescut molt des que el 2017 hi vam començar a treballar, Andrés Pi Andreu (l’autor del llibre) i jo. Poc després s’hi va incorporar Claudia Olivera, la productora i qui també li ha aportat moltíssim. Vam guanyar la primera convocatòria del Fondo de Fomento per al Cinema Cubà a la categoria de Desenvolupament i en aquests moments hem acabat una altra versió de guió en què ha intervingut Isidora Marras, guionista i directora xilena, ja que hem traslladat la història a Santiago de Xile. Crec que tant crear des de zero com adaptar una obra literària té les seves particularitats, el grau diferent de complexitat.
Crec que ets una dona molt inquieta. Els guions de les teves pel·lícules i documentals els escrius tu?
Normalment sí, els escric jo. Encara que en alguns casos (com he explicat abans amb “274”) col·laboro amb altres creadors.
Sempre es diu que amb les pel·lícules i els llibres viatgem a llocs on hem estat o altres que no. Com és el teu univers?
És difícil conceptualitzar l’univers propi. Diria que és ple d’emoció, que és el que m’interessa provocar a l’espectador, perquè crec que és el que dona pas a la reflexió i a l’empatia.
Actualment estàs desenvolupant un projecte a Cuba. Parla’ns sobre el documental “Calle Cuba entre el sol i l’amargura”.
Aquest documental és l’altre projecte que forma part del meu present i és summament especial per a mi, ja que el codirigeixo amb Guillermo Barberá, que a més de ser realitzador i director de fotografia, és també la meva parella de fa gairebé una dècada. És un documental que tracta sobre la vida de 5 dones de diferents generacions que viuen totes al carrer Cuba, que és a l’Havana Vella. Per resumir-ho, es podria dir que és un retrat de l’illa a través de la lluita i els somnis d’aquestes dones. Ho hem acabat de filmar i actualment estem iniciant l’etapa de postproducció. És un projecte molt bonic que ha obtingut ja el suport del Fondo de Fomento per al Cinema Cubà a la categoria de producció, del programa Línia Oberta de la Conselleria de Cultura de l’Ambaixada d’Espanya a Cuba, així com del Fons Go Cuba, del World Cinema Amsterdam i el Ministeri d’Afers Exteriors del Regne dels Països Baixos. També, com “274” és produït per Claudia Oliver de Dsafía Producciones.
Com creus que està el cinema i concretament el documental?
Bé, crec que una cosa és com està el cinema i una altra com va la indústria. És obvi que aquesta última ara comença a recuperar-se de la crisi que ha suposat la pandèmia, que ha obligat a tancar cines, cancel·lar festivals i esdeveniments. Això ha fet que les plataformes tinguin més protagonisme. Cal reprendre els nivells de producció prepandèmics i continuar fomentant l’existència de narratives més específiques mitjançant el finançament públic, així com fomentar el privat. En el cas específic del documental, és un gènere que és com el germà pobre de la ficció. Lamentablement, hi ha una realitat cíclica en la qual no hi ha prou finançament, ja que és un gènere que no té tant de públic.
Hem passat una pandèmia, com has viscut aquesta tancada forçada? Ho has aprofitat per crear nous projectes?
Per descomptat, la pandèmia va servir per treballar sobretot en aquests dos projectes en què estic ara, així com començar a pensar i investigar-ne d’altres.
Parlant de les noves generacions. Què fer perquè sentin afecte pel cinema? I pels documentals?
Crec que cal un procés d’educació conscient sobre la importància del cinema com a mitjà d’expressió artística, com a reflex de cultures. És difícil perquè les noves generacions estan saturades de continguts audiovisuals, de diferents qualitats i de durades. Una bona idea seria preguntar-los què creuen que és necessari perquè se sentin més a prop del setè art.
Què diries als joves que volen dedicar-se al món del cinema?
Els diria — els dic cada cop que tinc oportunitat — que han d’estar enamorats del cinema per poder-s’hi dedicar. Enamorats del procés, sense expectatives, enamorats de la part més difícil. Moltes vegades se senten més seduïts per les catifes vermelles i els focus que pel mateix acte creatiu. És important que sàpiguen que això és només un tan per cent — en general petit — de la vida del cineasta. La gran part es tracta de treballar de valent, bregar amb decepcions i haver de batallar per tirar endavant els projectes. Tot i així, és una professió meravellosa.
Les cases a Cuba són tot un món. Com són les cases on tu vas viure?
Les cases de la meva infància van ser apartaments petits a Alamar, una mena de ciutat dormitori a l’est de l’Havana. L’any 2000, la meva família es va mudar a Santos Suárez, en una casa dels anys 40, amb puntals de gairebé 6 metres i columnes al menjador, amb molt més espai i encant.
Has viscut a moltes cases? Quin recordo guardes de cadascuna?
He hagut de comptar-les per respondre i si no m’oblido d’alguna (no he tingut en compte les estades curtes) he viscut en unes 10. Els records són tan variats que necessitaria una entrevista només per respondre-hi. Però tinc la sensació que puc recordar moments feliços a totes.
Què és el que més valores quan busques una casa?
La llum sempre és el més important per a mi, el que més necessito. Per temporades, com ara, passo molt de temps treballant a casa, així que també agraeixo que sigui espaiosa. Però sens dubte la llum és l’element imprescindible.
Què trobes a faltar de Cuba quan ets a Barcelona?
Els meus pares, sobretot. Els meus amics, els que queden i els nous. Al Malecón de l’Havana.
Et veus deixant Barcelona per tornar definitivament a Cuba?
Ben aviat hauré passat la meitat de la meva vida a Barcelona. Aquesta és també casa meva, així que no em veig renunciant-hi. Sempre m’he plantejat el futur més o menys com ha estat fins ara, entre tots dos llocs.
Tens una casa minimalista o plena de mobles?
No tan minimalista com m’agradaria, tot i que és un propòsit.
Hi ha algun objecte que sempre t’has endut amb tu a totes les cases?
Uns quants, tots amb un valor sentimental. Des d’obres d’art fetes per amics fins a un gramòfon que em va regalar una amiga canària pel meu aniversari el 2005.
A l’hora de pintar una casa, t’agraden els tons càlids o el blanc?
Quan era més jove vaig experimentar amb colors càlids i era divertit, però des de fa temps prefereixo sempre la pau que em regalen les parets blanques.
Tens un racó de la casa on t’inspires per escriure?
Tenim un estudi on treballem, que bàsicament és un finestral i molt inspirador.
Ets molt ordenada o tens el teu ordre a casa?
Intento ser-ho cada vegada més, tot i que mai no ha estat un tret de la meva personalitat. Amb els anys, però, valoro cada cop més l’ordre.
Quin és el teu racó preferit de la casa?
Certament no en tinc un, per a mi cada racó té la seva màgia, els seus moments. A la meva cuina, gràcies al talent culinari de la meva parella, passa l’alquímia. El saló a l’hivern, al costat de la xemeneia, o la terrassa a l’estiu per compartir amb amics. Cada espai té la seva història i energia pròpia.
Quins projectes tens per a aquest any 2022?
Parteix d’aquesta professió implica tenir la capacitat de portar diversos projectes paral·lelament, ja que tots tenen el seu ritme. A més de “Calle Cuba entre sol y cuba” i “274”, estic acabant un fashion film que també filmem a Cuba i comencem a donar-li forma en un documental de creació a partir d’un material que vam gravar fa 5 anys.
