En Vicenç Llorca, poeta, escriptor, amic, és un tot. És algú que es fa estimar des del primer moment que el coneixes. Home culte, enamorat de les lletres, té un parlar pausat i suau, que, com la pluja fina, cala ben endins de l’ànima. La seva poesia i els seus llibres són un cant a totes aquelles inquietuds i sentiments que els éssers tenim. A tothom arriba i no deixa indiferent. Ens fa imaginar i dibuixar nous mons que ens enamoren.
Com et defineixes?
Com un humanista. Em sento solidari amb les dones i els homes que han fet de la humanitat la seva causa a través de la seva sensibilitat i la feina que realitzen. En el meu cas, el meu compromís amb la humanitat es produeix mitjançant l’amor a la literatura i la meva creació literària.
Què és per a tu la llar?
És fonamental, ja que des de la llar imaginem el món i l’estimem. I per això tenim ganes de viatjar. Personalment, m’agrada molt viatjar, però el moment més definitiu es produeix quan torno a casa. Viatjar és en certa mesura aprendre a tornar a casa.
Com vas descobrir la teva vocació d’escriptor?
Als catorze anys em vaig posar a escriure i, des de llavors, no he parat de fer-ho. Llavors em vaig quedar impressionat per la bellesa que havia descobert als llibres. Poder expressar les coses literàriament, significa tornar a crear el món, fer-lo teu, estimar-lo amb les teves paraules. Des d’aquell moment, he anat creant la meva obra i també la meva biblioteca personal.
Parlant de les primeres vegades, com va ser la primera vegada que vas escriure poesia? I la primera que vas presentar un llibre teu?
Als tretze anys vaig fer uns poemes sota l’influx sobretot de les lectures que estava fent aleshores. Quevedo i Maragall van ser dels primers poetes que recordo haver llegit amb plena consciència lectora. I, en prosa, Pío Baroja i Narcís Oller. El meu primer llibre en solitari va ser La pèrdua, el 1987, i el vam presentar en una masia rehabilitada com a casal de joventut: el Mas Fonollar de Santa Coloma de Gramenet. Hi va venir molta gent de la ciutat i de Barcelona. Va ser un acte poètic meravellós.
Com t’inspires per escriure?
Tot em pot inspirar. Una llum, una situació, una lectura, una audició… L’important és viure obert als sentits i al món. A partir d’aquí, pots escriure tranquil·lament a casa, o bé en altres llocs a priori poc favorables a la creació, com en el metro. M’agrada, per exemple, escriure quan viatjo en avió. No ho sé, lluny de tenir por solcar, l’espai aviva la meva imaginació.
Com es supera la por al full en blanc?
Per sort mai no he tingut por al full en blanc. Em sento creatiu, amb moltes ganes de compartir amb els lectors experiències i sentiments. Si no surt en un moment determinat l’escriptura, espero pacientment i faig una altra cosa. Normalment, deixar fer al cor i a la ment m’ha anat bé. És com si l’escriptura s’anés fent en el meu interior a l’espera de trobar la llum.
En un determinat moment et vas trobar amb la responsabilitat de tirar endavant la cultura del nostre país. Com va assumir l’encàrrec?
La cultura m’apassiona i gestionar-la per ajudar a compartir-la m’agrada molt. Durant la darrera dècada del segle anterior i la primera d’aquest, vaig viure uns anys molt intensos col·laborant també com a gestor de la cultura i guardo molts bons records i amistats.
Per la teva feina, has viatjat a altres països per presentar els teus llibres. Com han estat aquestes experiències?
M’agraden molt les relacions humanes i el diàleg. De manera que viatjar i poder compartir el que fas amb persones d’altres llengües i cultures ho trobo meravellós. Per mi, és un estil de vida.
Durant molts anys has estat en el món de la docència emocionant els joves. Quins records guardes d’aquella etapa?
Sempre recordo l’aula. És un espai màgic, on creixes com a persona gràcies al coneixement i a la relació amb els professors i els altres alumnes. Quan vaig començar a fer classes, vaig tornar a viure aquesta alegria de l’aula, llavors com a docent. Habitualment, els alumnes et segueixen si veuen que creus en el que fas i dius. I intentava transmetre el meu amor als llibres i a la cultura.
Actualment hi ha molts joves que opten per estudiar fora. Què en penses?
En la nostra època això era difícil. Per això, sempre he valorat la formació en el propi espai. Estudiar fora em sembla positiu quan ja tens un gruix de coneixement i de personalitat creada perquè llavors pots interactuar més des d’allò que ets. Tanmateix, arrelar-te i créixer en el teu entorn és fonamental.
Fa uns anys ens deien que els llibres desapareixerien… com es pot aconseguir aquest equilibri entre el llibre digital i el llibre físic?
Sí, constantment es diu, però el llibre com a entitat física en paper segueix existint. Personalment, crec que és, si més no, per dos motius. D’una banda, és un suport insuperable: pot ser un objecte bell i, alhora, molt perdurable, que no depèn de bateries, compatibilitats de formats, etc. D’una altra banda, la lectura en paper és més relaxada que en pantalla i, a més, estem molt cansats de les pantalles. Ens passem el dia llegint en mòbils, ordinadors…, de manera que el llibre ens ofereix una alternativa interessant.
Quina obra de les teves la recordes amb més afecte? Ja sigui per la bona rebuda del públic o per ser per a tu un repte?
La veritat és que estimo tots els meus llibres per igual. Els sento com a fills. Potser, i per no fugir d’estudi, et diria que va ser molt emotiu per mi quan vaig guanyar el premi Salvador Espriu amb el poemari Places de mans. L’edició en la col·lecció de L’Escorpí d’Edicions 62, amb aquella elegant portada blanca era com un somni. Més tard, publicava a Columna la meva primera novel·la, Tot el soroll del món. Significava una nova etapa de relació amb les meves lectores i lectors, i amb aquells que han anat venint després.
Acabes d’estrenar un nou llibre, Simfonia de tardor, on fas un homenatge a un altre art: el de la música. Com t’has documentat per escriure’l? N’ets un apassionat, oi?
En efecte, visc amb música permanentment. En la meva darrera novel·la, he volgut fer un homenatge a la música i, sobretot, a aquells que la fan possible com a compositors, intèrprets. Més encara, els meus protagonistes, en Marc, compositor, i l’Emma, violinista, són un mirall d’una altra parella de músics del segle XIX a la qual homenatjo: Robert Schumann i Clara Wieck. A banda de la documentació bàsica, m’he deixat dur per la meva experiència com a “lector” de música i també del coneixement del món de la música que he anat adquirint a través dels meus amics músics, alguns dels quals han musicat els meus poemes.
És una obra intimista, reflexiva. En Marc crea la seva simfonia, com seria la teva?
Una simfonia és com una catedral en arquitectura. En Marc somnia culminar una vida dedicada a la creació musical deixant-se l’ànima en la seva simfonia, que serà alhora del Pirineu i de tardor, i que acabarà dedicant a la seva musa i gran amor de joventut, l’Emma. De fet, en la meva novel·la descric com seria la meva simfonia. No hi poso cap anotació musical. Deixo que siguin les llums, les emocions, el paisatges, el pas del temps a la tardor el que creï en la ment de cada lector la seva pròpia simfonia. En qualsevol cas, si jo hagués de fer-ne una crearia efectes lluminosos a través de les frases musicals. I, sobretot, estaria plena d’emoció. L’autenticitat en literatura, i també en la resta de les arts, és buidar-te per trobar-te amb l’ànima de les lectores i els lectors.
Hem passat la pandèmia i el sector editorial també ha estat afectat. Creus que ja s’està remuntant i recuperant?
Certament, la pandèmia ens ha limitat molt. Jo mateix he hagut de posposar presentacions de Simfonia de tardor o fer-les amb confinaments municipals. Per sort, anem millorant. Des d’un altre punt de vista, molts lectors han tornat a descobrir el plaer de la lectura i la importància de l’espai propi.
Al llarg de la vida has viscut en més d’una casa. Quin record guardes de cada una d’elles?
He viscut en tres llars diferents. La dels pares és sempre especial. Quan ets petit, els espais et semblen immensos, i crees realitats diverses a cada racó. Quan vaig sortir de la casa natal, la nova significava l’afirmació de la pròpia personalitat i el meu estil de vida. L’actual és el meu nucli vital i creatiu. Des del meu estudi, faig la meva obra i la comparteixo amb vosaltres.
Ets un home molt compromès amb la cultura, la poesia i la literatura… quin balanç fas de com està la nostra cultura?
Sí, és veritat. La nostra cultura té dues cares. D’una banda, és extraordinària, ja que la nostra capacitat de creativitat és immensa. Més encara, crec que som una potència creativa. Fixa’t només en noms com els de Dalí, Gaudí o Verdaguer… Ara bé, de vegades ens costa poder difondre la nostra obra al món. Especialment, des de la literatura, ja que la llengua catalana ha de situar-se enmig de llengües molt potents. Amb tot, es fa un esforç de traduccions molt gran i cada cop la literatura catalana és més coneguda arreu del món.
Parlant de la casa, què és allò que més valores quan en busques una?
Sens dubte, per mi és molt important la llum. Personalment, m’agrada molt la dialèctica entre l’espai tancat on vivim i com s’obre aquest espai al dia i a la nit. I, és clar, que tingui un espai per poder llegir i escriure. I et diria allò que diu Joan Salvat-Papasseit en el seu poema: “La casa que vull/que la mar la vegi…”
Et veus deixant la ciutat per viure a prop del mar o de la muntanya?
M’agrada tant el mar com la muntanya. Són espais que m’aporten sensacions diferents. Ara bé, m’agrada viure a prop del mar. La seva presència és com la d’una gran amic que m’acompanya. M’inspira la seva immensitat i gaudeixo dels seus colors. Per això, visc en un nucli urbà proper a Barcelona, però amb sortida al mar i a la muntanya.
Tens una casa minimalista o plena de mobles?
Jo diria que equilibrada. No m’agrada l’atapeïment perquè ofega. Un excés de minimalisme em provoca una certa sensació de nuesa, com si manqués una mica de vestit a l’espai. Això sí, intento que els tots els espais de la casa siguin clars. Amb tot, he d’admetre que ubicar la meva biblioteca i papers és un problema i em condiciona. Sigui com sigui, prefereixo els espais plens de llibres. No sé, m’acompanyen, m’ajuden a respirar…
Hi ha algun objecte que sempre t’has emportat amb tu a totes les cases?
Soc molt fidel a les meves coses i em costa molt llançar-les. De manera que sempre m’he endut amb mi tot el que he estat capaç de reubicar. Hi ha petites coqueteries. Alguns objectes de regal, no et pensis, de molt poc valor real però de gran valor sentimental.
A l’hora de pintar una casa, t’agraden els tons càlids o el blancs?
El blanc m’agrada molt. Poques coses són tan belles com les cases pintades de blanc. A casa, hi predomina l’obra vista per fora i per dins reservo el blanc per als sostres, ja que s’aconsegueix així més sensació d’espai. A les parets, hi ha diverses combinatòries: blat, vainilla, blau cel, però també de tant en tant trenco amb uns taronges o amb algun blau més elèctric.
Tens un ritual a l’hora d’escriure?
No especialment. De vegades penso, et faràs un te o agafaràs una copa de vi i seuràs ritualment… Ara bé, a l’hora de la veritat, em poso a escriure sense més preàmbuls i, de vegades, ni tan sols amb un got d’aigua. La concentració resulta cabdal.
Tens un racó de casa on t’inspires per crear els teus poemes?
Sí, m’agrada mirar el cel a través del finestral del meu estudi. Si m’aixeco, puc veure a l’horitzó el mar. Per contra, també escric sovint durant la nit. El silenci ajuda a la concentració. En aquest cas, els moments més màgics s’esdevenen durant les nits de lluna plena: la llum crea un efecte lumínic meravellós i, en més d’una ocasió, surto a la terrassa a contemplar el clar de lluna.
Ets molt ordenat o ets més aviat desordenat a casa?
M’agrada l’ordre, però sense obsessió. Cada projecte que duc a terme requereix llibres, papers, anotacions i això va creant a poc a poc caos. Quan veig que començo a tenir-ne massa al voltant, faig un esforç d’ordenació. Cal reconèixer que endreçar fatiga, però després l’espai és més eficient per a totes les activitats que hi vulguis realitzar, des de menjar a escriure.
Quin és el teu racó preferit de la casa?
Doncs ja heu vist el meu estudi. Hi tinc una bona part de la meva biblioteca, una butaca on sec a llegir i la taula per escriure, que fa una ela darrera de la qual tinc una part emblemàtica de la meva biblioteca: llibres d’autors als quals he dedicat assaigs, llibres signats, la meva col·lecció de poesia… Per cert, conservo els mateixos mobles que tenia al pis anterior.
Amb aquest últim llibre tanques una trilogia. Quins projectes tens per aquest any que comença?
Sí, amb Simfonia de tardor tanco una trilogia sobre l’amor com a eix de l’existència humana i la nostra relació actual amb l’art i la natura. La vaig començar el 2011 amb Tot el soroll del món i va seguir amb Aquell antic missatge de l’amor el 2018. Les tres obres han aparegut en la mateixa col·lecció de novel·la de Columna en unes edicions molt acurades. En certa mesura, a Simfonia de tardor hi plantejo els eixos fonamentals de la meva visió del món: la recerca de l’harmonia a través de l’amor, l’estat estètic com a forma de vida i el respecte a la natura com un gran diàleg entre la nostra ànima i el cosmos.
Actualment, estic amb un nou llibre de poemes en què intento expressar les contradiccions que ens fan sentir la incertesa de la nostra època. Seguint aquesta traça, també he començat una nova novel·la en què la reflexió sobre la memòria humana esdevé molt important. Mentrestant us deixo amb aquesta novel·la-simfonia com ho és Simfonia de tardor.
